Fa un temps, James Wan va cedir el comandament de la saga Insidious perquè volia fer alguna cosa diferent. Wan va entrar en blockbuster d’acció amb la setena entrega de Fast & Furious i Aquaman. Més recentment va decidir cedir la direcció de la saga Expediente Warren per explorar altres camins dins el terror, que encara no havia tocat. D’aquí aquesta Malignant (Maligno), una pel·lícula molt rara, la més estranya del director des de Dead Silence, però que destaca precisament per ser estrafolària i per un gir en l’últim acte que m’atreveixo a dir que ningú ha vist venir de la manera en què es produeix.
La pel·lícula comença en un hospital amb un evident aire gòtic, a principis dels noranta. Un pacient, al qual no viem la cara, però que té una deformitat, provoca un bany de la sang. A continuació l’acció salta al present, moment que coneixerem a Madison, la protagonista, que és víctima de violència masclista i que patirà un atac violent d’un desconegut. Quina és la relació del que hem vist en començar amb el que en narra en l’actualitat? A poc a poc, Wan anirà deixant-nos pistes per completar el puzle.
Maligno, no és una pel·lícula que pugui fer qualsevol director. Ha d’haver estat feta per algú que hagi vist moltíssimes pel·lícules de gènere molt diferents i al mateix temps, tenir unes qualitats rotundes com a director i narrador. Wan agafa referències de tot, fàcilment podem qualificar a Maligno d’un poti-poti de moltes coses, però molt ben fet, amb una identitat pròpia i tremendament entretinguda. El cas és que d’aquesta combinació d’elements és normal que en surti una rara avis, però la combinació funciona si puges al carro de la bogeria que et proposa.
Només començar ja és capaç de posar-te la mosca darrera l’orella amb un pròleg, que busca fer referències al cinema de Dario Argento, del que mai s’arriba a despendre al llarg del metratge, i en deixar clara l’ànima de la proposta de ser una sèrie B de videoclub de les antigues, però feta amb els mitjans i tecnologia actuals. Maligno, transpira VHS desgastat per tot arreu.
Però no només d’Argento va la cosa, ja he dit abans en el bon sentit de la paraula, que era una barreja de diferents elements que podrien no combinar bé, però que aquí, estranyament ho fan. Sense voler revelar res de moments i escenes, es poden veure tributs a Brian De Palma, Wes Craven o David Cronenberg.
No em vull oblidar del paperàs que una vegada més ens regala Annabelle Wallis. També qui m’han encantat són el detectiu Shaw (George Young) i la germana de la protagonista (Maddie Hasson) que proporcionen moments còmics, fantàsticament fora de lloc, dins el context de bogeria de la pel·lícula i en picar l’ullet a aquelles produccions en què els policies eren poc més que una broma.
Malgrat que tingui els seus detractors, no entenc que aquests s’obstinin a menysprear la figura de Wan. Wan ha creat les tres franquícies de terror que importants dels darrers vint anys: Saw, Insidious i The Conjuring (Expediente Warren). James Wan és el nom de referència del terror modern, igual que en els vuitanta ho eren Wes Craven o Sam Raimi, per exemple.
James Wan ha fet una pel·lícula que pertany a una època que no és aquesta, però que malgrat les seves imperfeccions, aquestes resulten ser la gràcia d’aquesta proposta estrafolària i divertida en què la versemblança és el menys important.
