En resposta a l’èxit de Los Vengadores de Marvel, Warner no podia deixar escapar l’oportunitat de repetir la jugada amb els herois de DC, però les presses i la improvisació de la productora ha fet que el naixement d’aquest univers de superherois hagi viscut una tempesta constant que naufraga definitivament a Liga de la Justicia.

Liga de la Justicia no és la pitjor de les pel·lícules de DC, però l’esgotament del públic que ha pagat entrada darrera d’entrada per donar una oportunitat a Man of Steel, Batman v Superman, Escuadrón suicida i Wonder Woman, trobant-se decepció darrera decepció, amb matisos pel que fa a Wonder Woman, ha acabat amb una pèrdua de confiança dels espectadors que ja no creuen en les produccions de Warner/DC. Només cal veure les xifres de recaptació d’aquest cap de setmana, molt lluny de les previsions i de l’objectiu marcat per la productora.

Tot va començar i ha acabat amb Zack Snyder que des de Watchmen no fa una pel·lícula satisfactòria. Snyder creu que pot adaptar qualsevol adaptació de còmic com si fos 300. Hi ha una escena de Liga de la Justicia que no desentonen amb 300, fins i tot juraria haver vist a Leonidas enmig d’una mena de batalla amb orcs, marca d’El senyor dels anells. Després del final de la trilogia de Batmana de Nolan,Warner va cometre l’error de contractar Snyder per crear el DCEU, sota el seu únic criteri. El tractament que va fer Snyder de Superman a Man of steel va ser completament equivocat. Aquell no era Superman. El kriptonià estava completament allunyat del personatge icònic que la majoria tenim al cap. Malgrat tot, hi havia marge per rectificar, però Batman v Superman no només acabava d’enfonsar a Superman, sinó que enfonsava a un acabat de crear Batman, que com també Superman, ens feia enyorar les encarnacions anteriors del personatge.

El tracte de Superman a Man of steel i Batman v Superman ha fet que ara molts valorin positivament Superman returns de Byan Singer, que cpmpateixo que té defectes, però és una pel·lícula molt digna que se’n podia haver tret més profit en una continuació. Aquell Superman oferia molt potencial i permetia donar una nova perspectiva familiar similar a la que actualment s’està oferint en els còmics. Man of steel va ser un pas enrere i Liga de la Justicia és el clau que pot fer que aquest univers s’acabi a l’espera d’un reboot en què es facin les coses bé.

A conseqüència d’una malaurada desgràcia familiar, Joss Wheddon s’ha encarregat de la postproducció de Liga de la Justica i s’ha trobat amb una pel·lícula que no és la que ell hauria fet. El mateix Wheddon s’ha manifestat contrariat amb tot allò que envolta al dolent de la pel·lícula, Steppenwolf. En la franja positiva cal reconèixer que Liga de la Justicia millora a Batman v Superman perquè, desapareix el filtre de grisor que fins ara tenia el DCEU. Per primera vegada veiem sortir el sol i distingim els colors de l’uniforme de Superman. Whedon probablement haurà fet el que ha pogut, però malauradament no ha arribat a més. No sabem exactament quines són les escenes addicionals que va rodar, però m’hi jugo un pèsol que la primera escena postcrèdits és de Wheddon. Per mi, la millor amb diferència de la pel·lícula perquè recull l’esperit del què realment hauria d’haver estat Liga de la Justicia.

El gran problema deriva en el guió. Comença malament, molt malament perquè els personatges principals no han estat presentats en pel·lícules individuals. Per aquest motiu, ens trobem amb una mena de curtmetratges protagonitzats per Cyborg, Aquaman i Flash que vindrien a substituir les seves pel·lícules d’origen, a l’estil Escuadrón suicida. L’altre gran error és el dolent, Sttepenwolf. Un malvat creat íntegrament amb CGI, quan no era necessari i més si has fitxat a l’enorme Ciarán Hinds, totalment desaprofitat aquí. Perquè us en feu una idea, seria com si a Wonder Woman haguéssim tingut a l’Ares digital durant dues hores i no només al final. CGI a dojo per un personatge que no transmet res i del qual el guió tampoc s’esforça a dimensionar. L’altre problema és el sentit de l’humor que li volen donar a la pel·lícula. Em sembla molt encertat que hagin introduït humor, perquè la seriositat de Batman v Superman i bromes involuntàries com la de Martha, la feien encara més insuportable. Però si vols fer-ho, t’has d’assegurar tenir a un guionista que sàpiga escriure humor. Si alguna cosa han demostrat Zack Snyer i Chris Terrio és que no tenen idea de fer comèdia. Si a aquests els encarregues el guió i la productora t’obliga a introduir elements còmics, el més probable és que la cosa encara quedi pitjor, perquè cap dels gags de la pel·lícula té gens de gràcia. Un altre problema és fer una pel·lícula de la JLA sense Superman. Se’l troba molt a faltar i curiosament quan apareix al final, resulta que és el millor personatge.

El guió es resumeix en una línia que no passa de Batman que recluta a un equip d’herois per enfrontar-se a un dolent molt dolent, perquè el món l’ha fet així. Caldria afegir que li podríem perdonar això si no fos per tota la resta d’elements que no funcionen. I ja no parlo de coses del guió com la poca cura amb què Wayne protegeix la seva identitat secreta. Per ser un detectiu, actua de manera molt poc professional. La població sembla encara més inepte perquè tal com es comporta Wayne, tothom hauria de conèixer la seva identitat. I el mateix serveix per Clark Kent. Però no m’estendré més amb els forats que té el guió perquè no acabaríem.

Pel que fa als nous personatges, començo amb Jason Momoa, Aquaman, una vegada més inexpressiu, insisteix a fer-nos creure que Aquaman mola. A mi no m’ho ha semblat. Erza Miller està voluntariós i probablement és el millor personatge de la pel·lícula juntament amb Superman, tot i que dol que acabi essent el pallasso del grup i no s’explotin les seves capacitats científiques. Pel que fa a Cyborg, Ray Fisher, pràcticament no té cap moment, malgrat que es manifesta més interessant del que resultava a priori.

Sobre els principals, a Ben Affleck el veiem amb poques ganes. Es trobava en un mal moment personal durant el rodatge i això es nota. Quan millor està és quan porta l’uniforme de Batman, que funciona perquè el seu físic és imponent, però quan és Bruce Wayne no transmet res. A Gal Galot no li veiem les virtuts de les quals va fer gala a Wonder Woman, i està igual d’impersonal que a Batman v Superman. I pel que fa a Henry Cavill, curiosament en aquesta pel·lícula és més Superman que a la resta d’aparicions que havia fet fins ara. Tot i que el seu paper a la pel·lícula és molt poc, intueixo que Wheddon ha rodat un grapat d’escenes amb ell, els moments més íntims són els que de debò arribes a sentir alguna cosa. Per primera vegada he arribat a intuir que Clark Kent existeix en Henry Cavill.

Pel que fa als efectes especials, no estan ben resolts. S’han fet amb rapidesa i el seu acabat recorda a l’últim terç de Wonder Woman. Com en aquella, tot és pintat i s’esborra qualsevol emoció que es pretengués crear. El CGI és evident a tot arreu i està mal fet.

Pel que fa a la música, el millor és quan sonen alguns acords del Superman de John Williams i el Batman de Danny Elfman. A veure si ens deixem d’estupideses i sonen d’una vegada aquests temes com cal i a tota màquina.

Al final se’ns queda cara d’enzes i d’una altra oportunitat perduda per part de Warner/DC. La JLA al final salva el món, però no aconsegueix salvar el DCEU. Us animo perquè poseu un ciri on faci falta perquè algú acabi amb aquest despropòsit, i faci un reboot que recuperi les essències icòniques de Batman i Superman, sense inventar res de nou. Tampoc cal que facin un gran guió, ens conformen amb un bon tractament dels personatges, que els reconeguem i ens emocionin. Tampoc és necessari que ho facin amb un univers compartit. El que li ha funcionat a Marvel, pot no ser el millor per a DC, que fins ara ha demostrat que com més bé li han anat les coses és quan no ha estat pendent de crear universos i ha deixat als autors crear la seva versió dels personatges, sense lligar-se a res, ni previ ni posterior. Personalment, un Superman de Wheddon crec que seria un magnífic encert. Wait and see.