Licorice Pizza

Malgrat que va debutar en el llarg l’any 1996 amb Sydney, el nom de Paul Thomas Anderson va entrar com un tanc en la indústria un any després amb Boogie Nights. La seva darrera pel·lícula, El hilo invisible és del 2017 i ara arriba amb Licorice Pizza, una història de nostàlgia i maduració protagonitzada per un jove estudiant l’institut que s’enamora d’una noia més gran amb la qual establirà una relació molt especial. Ambientada l’any 1973 a la vall de San Fernando a Califòrnia, Anderson aboca la seva cultura i referències de joventut.

El retrat nostàlgic de la dècada dels setanta, recorda molt a l’estil formal de Quentin Tarantino a Once Upon a Time in Hollywood i en aquesta nostàlgia per una altra època. També a Last Night in Soho d’Edgar Wright, tot i que aquí tant la temàtica com l’estil són completament diferents. Licorice Pizza és per damunt de tot una lliçó magistral de direcció perquè Paul Thomas Anderson demostra un domini absolut i brillant de tots els elements que conformen una pel·lícula.

Licorice Pizza no segueix cap estructura tradicional pel que fa a argument. De fet, és un continu de peripècies que envolten al personatge de Gary Valentine, un jove actor que coneix a Alana Kane, de la qual s’enamora, però que ella rebutja per la diferència d’edat. Els dos es faran amics i ella, que no té res a fer, el seguirà a ell i els seus amics, en el seu temps lliure i quan Gary decideixi muntar un negoci de llits d’aigua. Un seguit de situacions diferents, quasi com una pel·lícula episòdica, en el procés d’enamorament dels protagonistes, que és la veritable història i única de Licorice Pizza.

Com sempre en les pel·lícules d’Anderson, el treball de fotografia és excel·lent. Durant tota la pel·lícula les textures cinematogràfiques volen fer-nos creure que aquesta és una pel·lícula dels setanta. La manera en què Anderson ens vol transportar en aquella època a través de recursos visuals, musicals i culturals, és pràcticament obsessiva i netament perfecte. Els decorats i el joc de llums en posar-los en escena li donen a la pel·lícula una identitat visual preciosa.

Pel que fa al repartiment, Alana Haim interpreta a Alana Kane. L’actriu de trenta anys pertany a la banda Haim formada per ella i les seves germanes, les quals interpreten a les seves germanes a la pel·lícula, així com els seus pares ficticis que són els seus pares a la vida real. Paul Thomas Anderson ha dirigit un grapat de videoclips d’aquest grup de música indie rock, d’aquí la seva connexió amb Alana. Pel que fa a Gary Valentine, està interpretat per Cooper Hoffman, fill del desaparegut Philip Seymour Hoffman, qui va protagonitzar algunes de les pel·lícules que va dirigir Anderson. Els dos intèrprets funcionen molt bé en pantalla i desprenen molta química. El que més m’agrada és la naturalitat que desprenen. De fet, és la primera pel·lícula d’ambdós. És cert que Haim té experiència artística i que Hoffman, malgrat no tenir-se, ha viscut aquest món molt de prop, però sembla que portin actuant tota la vida. Haim, a més, ha tingut l’oportunitat d’aprendre a conduir camions i fer ella mateixa l’escena en què el condueix marxa enrere en un moment de la pel·lícula.

En confeccionar la trama, Anderson s’ha basat en les experiències del seu amic i productor de cinema Gary Goetzman, que havia estat actor infantil en la pel·lícula Tuyos, míos, nuestros amb Lucille Ball, va ser entrevistat en el The Ed Sullivan Show i va fundar un negoci de llits d’aigua i una sala recreativa de pinball. Tots aquests elements apareixen a la pel·lícula.

Sobre la versió de John Peters que mostra Licorice Pizza, Anderson va rebre el vistiplau del mateix Peters perquè fes una versió seva basada en la imatge que en aquella dècada tenien els productors de Hollywood. També el polític Joel Wachs té el seu equivalent real. Altres personatges, com el que interpreta Sean Penn, no són reals, però està inspirat en l’actor William Holden. En un cameo trobem a John C. Reilly, actor recurrent en la filmografia d’Anderson que aquí apareix com a Herman Munster de La família Monster. Pel que fa al títol, Anderson l’ha tret d’una cadena de discs de vinil del sud de Califòrnia.

Licorice Pizza és una pel·lícula excel·lent, un dels millors treballs del director. La història és senzilla, però l’enriqueixen molts altres aspectes com els diàlegs naturals dels protagonistes que fan que sentim reals, així com el grup d’amics de Gary, uns fidels secundaris simpàtics. No us en penedireu de menjar una ració d’aquesta pizza de regalèssia.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Fresh

Començo explicant que faré la crítica sense parlar massa de la pel·lícula sense parlar del gir que arriba cap a la mitja hora i amb

X

Ti West dirigeix aquesta pel·lícula de terror que vol ser un homenatge al gènere de terror dels setanta i en especial a pel·lícules com La

Chip’n’Dale: Rescue Rangers

Akiva Schaffer, guionista del Saturday Night Live i membre del grup de comèdia The Lonely Island, dirigeix aquesta pel·lícula protagonitza pels esquirols més populars de

Top Gun: Maverick

Tom Cruise recupera el paper de Maverick, el personatge principal de Top Gun, trenta-sis anys després, malgrat que el més acurat hauria estat dir de

Alcarràs

Guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín, arriba en terres catalanes la darrera pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, que va captivar al jurat, presidit per M.