Les cròniques de Blancaneu – El caçador i la reina del gel

Quatre anys després de l’estrena de Blancanieves y la leyenda del cazador arriba la segona part que és al mateix temps una preqüela i una seqüela. Repeteixen Chris Hemsworth i Charlize Theron i s’hi afegeixen Emily Blunt i Jessica Chastain. No repeteixen ni el director, Rupert Sanders, ni la protagonista, Kristen Stewart, acomiadats per Universal després que les banyes de Robert Pattinson sortissin a totes les revistes del món. I vet aquí un dels components estranys d’aquesta pel·lícula, explicar la història amb una protagonista absent, la qual argumentalment la seva absència no es justifica de manera creïble. No hagués estat millor substituir-la per una altra actriu o haver apostat per un relat no vinculat de cap manera amb Blancaneu? Ara el protagonista passa a ser el caçador, que interpreta Hemsworth, més consolidat que mai després de l’èxit de Vengadores.

El primer que fa la pel·lícula és establir el vincle entre Ravenna, la malvada de la pel·lícula anterior, amb la seva germana, Freya, la reina malvada d’aquesta. Un cop convertida en reina del gel, Freya es refugia al nord on reuneix un exèrcit de caçadors perquè l’ajudin a lluitar contra Ravenna, amb la condició que mai s’enamorin. Però quan Eric, el seu millor caçador, s’enamora d’una caçadora, els expulsa i separa.

El personatge de Freya pren inspiració del conte La reina de les neus, el mateix en què s’inspira la pel·lícula Frozen de Disney. Emily Blunt es converteix en una reina malvada del gel, però amb un cor menys despietat que el de la seva germana Ravenna. Al final Freya no és res més que una imitació malvada en imatge real de la protagonista de Frozen.

Dirigeix Cedric Nicolas-Troyan, supervisor d’efectes visuals i director de la segona unitat de la primera part. En aquest cas es nota que domina la part visual, però que la pel·lícula va coixa de la resta d’aspectes, guió, direcció, etcètera.

Malgrat l’atractiu repartiment, la pel·lícula és manifestament insatisfactòria. Tot resulta igual de fred que la seva ambientació i és estrany veure a uns actors d’aquest nivell en una producció que no avergonyiria a la Cannon si no fos pels cars i elaborats efectes especials. Malgrat tot, la pel·lícula és prou curta per no avorrir i tenir les batalles suficients perquè no ens vinguin el cap males referències als nans d’El Hòbbit o als personatges estranys de Narnia, que ho farà per poc que hi reflexioneu.

En tot cas tampoc podem parlar d’una pel·lícula dolenta, per posar un exemple és millor que Batman v Superman, però això no la fa una bona pel·lícula tampoc. Simplement es deixa veure. Almenys pot servir d’exemple d’allò que fan les productores de Hollywood per intentar esprémer fins el darrer dòlar de qualsevol cosa per poques gotes que quedin, i que seria preferible que no fessin.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com

Civil War

Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va