Les 12 imprescindibles de Sitges 2023

Com ja és tradició, cada any faig la llista de les imprescindibles del Festival de Sitges. Aquest any no hem tingut tants títols que prèviament ens cridessin l’atenció, però un cop vistes les pel·lícules, la qualitat ha estat més alta que edicions anteriors. He mirat que la selecció fos bastant representativa de tot, així que he deixat fora títols com “You Can Call Me Bill”, “Le règne animal”, “The Toxic Avenger” o la mateixa guanyadora, “Cuando acecha la maldad”, que m’ha provocat dilemes interns deixar-los fora d’aquesta llista. No us fixeu en l’ordre, la voluntat no era fer-ne cap classificació.

Vampire humaniste cherche suicidaire consentant

Pel·lícules iniciàtiques sobre el vampirisme n’hi ha moltes, però poques tan divertides i encertades com aquesta comèdia de terror que ens ve del Quebec, del qual aquest any hi ha hagut una collita excel·lent de gènere fantàstic. També la podem entendre com una pel·lícula iniciàtica del que els americans en diuen coming-of-age. Vampire humaniste cherche suicidaire consentant ens narra com dues ànimes connecten i es troben. Sasha és una vampiressa que es nega a matar humans i que els seus pares farts, decideixen deixar-li de donar sang humana i que sigui ella que es busqui la vida. La solució serà quan conegui a Paul, un adolescent infeliç que vol suïcidar-se. Potser aquí està la solució, la d’alimentar-se de gent que es vulgui suïcidar. Però abans de matar a Paul, decideixen junts fer realitat els seus últims desitjos. Compta amb un repartiment meravellós encapçalat per Sara Montpetit i Félix-Antoine Bénar, que desprenen química i emoció. La pel·lícula té una fotografia més pròpia del cinema europeu. El guió fluctua entre la part més emotiva de la relació de coneixença i entesa entre els dos protagonistes i la part més de pel·lícula de gènere, amb escenes de terror i gore. De fet, la barreja de gèneres és un dels seus encerts, ja que passa de la comèdia, al terror i al drama d’una manera molt natural. Darrere la càmera la directora quebequesa Ariane Louis-Seize. Una joia que ens ha enamorat.

Late Night with the Devil

Una de les pel·lícules de terror més apreciades d’aquesta edició. Venia avalada pel SXSW com una de les produccions que allí van fer més por. La pel·lícula barreja elements de fals documental amb l’emissió en directe d’un late-night en què, en el seu especial de Halloween de 1977, s’invocava al diable. El programa, que porta per nom Night Owls, és presentat per Jack Delroy, que se’ns explica que va perdre la seva dona fa un any i en aquell moment s’enfronta a unes xifres d’audiència molt baixes. L’actor, sempre secundari, David Dastmalchian demostra unes qualitats fantàstiques i es carrega la pel·lícula a les seves espatlles. Dastmalchian ja és un molt bon actor, però aquí brilla com mai ho havia fet abans. Una de les coses que més sorprenen és la recreació d’aquest fals show en directe amb vestuari, decorats, pentinats i fotografia dels setanta. És impecable el treball estètic i sembla totalment verídic que s’hagués gravat en aquell moment. En la direcció tenim als germans Colin i Cameron Cairnes. Late Night with the Devil és una pel·lícula que fa venir molt mal rotllo. La tensió és un in crescendo constant que culmina en allò que esperes i que et porten anunciant des del principi. Una fantàstica pel·lícula que també reflexiona sobre el preu de la fama i sobre el que els mitjans estan disposats a fer per l’audiència.

La sociedad de la nieve

J.A. Bayona signa la millor pel·lícula de la seva filmografia. La tasca no era senzilla perquè adapta novament la tragèdia dels Andes. L’avió d’un equip de rugbi uruguaià que viatjava fins a Xile per participar en un partit, es va estavellar en els Andes. Van sobreviure a l’accident una vintena de persones. La pel·lícula explora la supervivència en condicions climatològiques extremes. Els supervivents van haver de recórrer al canibalisme quan se’ls van acabar els aliments i els equips de rescat van abandonar la recerca. Aquesta mateixa història ja va ser portada al cinema a Viven!, basada en la novel·la del mateix títol, escrita un any després de l’accident. Bayona l’ha basat en un llibre més recent i aporta una visió més reflexiva i distant en el temps d’aquella història. La diferència respecte a Viven! recau en el to. Si en la pel·lícula de Frank Marshall apostava per l’aventura, Bayona l’ha portat en un terreny més psicològic, realista i cru. Hi ha moment molt esgarrifosos, però la pel·lícula mai és morbosa, tot el contrari. Bayona posa l’emoció per davant de qualsevol cosa i ho aconsegueix amb èxit. Se li ha criticat això precisament, però jo no li he vist cap mal en què m’emocioni. En certa manera recorda a la manera de fer de Spielberg. Pel que fa a la direcció, és impecable. L’escena de l’accident és perfecte. Val la pena veure-la en pantalla gran, tot i que hi haurà poc temps per fer-ho perquè s’estrena la primera setmana de gener a Netflix i al desembre en cinemes. La pel·lícula és protagonitzada per actors uruguaians desconeguts i parlada en castellà. La sociedad de la nieve és un dels títols de l’any.

Poor Things

Yorgos Lanthimos fa la seva versió de Frankenstein, sense adaptar aquesta obra i la porta al seu terreny personal. Poor Things és la seva millor i més accessible pel·lícula. Ens narra la història de Bella, una jove que el doctor Baxter reviu després que aquesta s’hagi suïcidat. Bella parteix de zero, sense cap record de la seva vida anterior i aprenent del món com si fos una nena. Un dia decideix veure món i marxa de creuer amb un advocat pel qui té un fort desig sexual. A partir d’aquí Bella entrarà en un viatge d’autodescobriment i de defensa de l’alliberament i la igualtat. Lanthimos ho mostra a partir de la relació de Bella amb de tres figures masculines diferents, una paternal, una positiva i una altra de tòxica. En la pel·lícula destaquen les interpretacions de Mark Ruffallo, Willem Dafoe i una Emma Stone incommensurable en un dels millors papers de la seva carrera. Destaca també l’ambientació victoriana feta només en interiors i decorats, així com els colors. Un dels elements que sorprenen i m’ha agradat molt és el sentit de l’humor de la pel·lícula, sobretot el que envolta al personatge de Willem Dafoe i les seves monstruoses creacions, així com els diàlegs sobre la seva infantesa. Malgrat que és una pel·lícula collonuda, tampoc penso que sigui perfecte. Lanthimos tendeix a agradar-se a ell mateix en molts moments, sigui per un ús aleatori del blanc i negre i el color, així com la càmera ull de peix de la qual abusa i cada vegada que la fa servir et treu de la pel·lícula. També penso que les dues hores vint són excessives i que dues hores justes haguessin donat més ritme, traient algunes escenes reiteratives que no aporten res de nou. Aneu-la a veure quan s’estreni el gener.

Vermin: La plaga

La millor pel·lícula amb aranyes que he vist mai. Tampoc és que sigui molt fan de les pel·lícules amb insectes fent coses, però aquesta és genial. Vermin barreja conceptes que hem vist en pel·lícules com les dues primeres de [REC] i Attack the block, però amb aranyes. El protagonista és un noi jove que viu en un edifici de classe treballadora en un suburbi de París qui l’apassionen els insectes i els animals exòtics. Després d’adquirir una aranya en una botiga de venda il·legal, aquesta escaparà de la seva caixa i començarà a reproduir-se de forma escandalosa i provocarà una infestació en tot l’edifici d’aranyes mortíferes. Si teniu fòbia a les aranyes, no la veieu, perquè no aguantareu ni cinc minuts. La pel·lícula fa molta angoixa i tot resulta molt realista. Vermin és la primera pel·lícula d’aquestes característiques que s’ha rodat amb aranyes reals. Això traspassa la pantalla i la sensació d’angúnia s’apodera de l’espectador tota l’estona. Els protagonistes són un grup de joves que viuen en aquest edifici i que intentaran sortir-ne, però no només les aranyes els hi dificultarà l’objectiu. Vermin és un túnel del terror, però amb aranyes en comptes de zombis. En mig de la invasió d’aràcnids, la pel·lícula aprofundeix en els problemes dels personatges, i deixa anar crítiques socials i sobre les càrregues policials.

Wake Up

RKSS són les sigles en què els realitzadors canadencs, François Simard, Anouk Whissell i Yoann-Karl Whissell, signen les seves pel·lícules. De les seves obres destaca la primera i la millor de totes, Turbo Kid i Summer of 84. En aquesta edició de Sitges han presentat dues pel·lícules, We Are Zombies, que és bastant fluixa i Wake Up, que va entusiasmar el públic perquè és una pel·lícula absolutament festiva, que és la que espera el públic de Sitges. Wake Up és una producció francesa, escrita per Alberto Marini i amb música d’Arnau Bataller. La trama gira al voltant d’un grup de joves activistes que entren en un centre comercial, clarament inspirat en Ikea, per quedar-s’hi de nit per fer pintades i destrosses, gravar-les en vídeo i difondre-les en les xarxes, com una acció reivindicativa de defensa del medi ambient. El que no saben és que el guàrdia del torn de nit és un absolut psicòpata que es creu Rambo i que mirarà de caçar-los un per un, parant-los trampes per tot el centre. Wake Up mostra algunes de les morts més violentes que hem vist en aquesta edició i al mateix temps és divertida, així que els fans de terror hem gaudit molt. Wake Up us garantirà un bany de sang, un missatge en contra de les grans superfícies i a favor del petit comerç, però essencialment és un slasher festiu 100% Sitges amb tocs de música electrònica i llums de neó.

Last Straw

El thriller amb elements de terror amb el personatge principal més ben escrit que hem tingut en aquesta edició. Ambientada en un “Dinner”, de nit, això sempre funciona per fer por, hi trobem treballant una jove cambrera que veu com les aspiracions de marxar del poble on viu se li escapen. Acaba de quedar-se embarassada, no sap qui és el pare, i el seu pare la pressiona perquè deixi els estudis i es faci càrrec del negoci. El cas és que durant la nit uns assaltants emmascarats l’atacaran i a partir d’aquí ja no puc explicar res més. Només dir que res del que hem vist és el que sembla, ni tan sols el que sembla que sabem de la protagonista, a través de la imatge que vol donar ella al món. El guió és molt sòlid, estructura la pel·lícula en tres parts i punts de vista diferents. Treballa les situacions perquè entenem les coses a través de les imatges i les actuacions dels intèrprets, més enllà dels diàlegs. Ens endurem unes quantes sorpreses, ja que sempre és capaç de sorprendre i donar la vostra i ser sempre una pel·lícula fresca i rodona. Ha estat sorprenent perquè al començament podia semblar una pel·lícula bastant previsible, però ha resultat ser tot el contrari. Vull destacar el gran paper de l’actriu principal, Jessica Belkin. Estem al seu equip.

There’s Someting in the Barn

La comèdia de terror amb la qual hem gaudit més. Barreja un munt de conceptes de la comèdia americana del vuitanta amb pel·lícules amb criatures, més de caràcter familiar com Gremlins, i més de sèrie B, com Critters. Les referències a ambdues pel·lícules hi són i de manera molt explícita. La pel·lícula comença com un clar homenatge a la saga National Lampoon’s Vacation que va protagonitzar Chevy Chase i Beverly D’Angelo en els vuitanta. El protagonista és Martin Starr, al qual hem vist a la sèrie Tulsa King i fent de professor en darrera trilogia de Spider-Man. Ell és l’equivalent a Chase, aquí el pare d’una família americana que marxa a Europa. El cas és que la família hereta una casa a Noruega i de la calor de la costa oest dels Estats Units passen al fred noruec. El cas és que la família s’haurà d’enfrontar amb uns gnoms salvatges i sanguinaris, amb molt mala llet, que viuen en el graner. There’s Someting in the Barn recupera l’esperit del cinema dels vuitanta sense engegar la màquina de la nostàlgia. Plena de diàlegs enginyosos i divertits i elements de sàtira i xoc cultural entre americans i noruecs, disparant en ambdues bandes.

Les Chambres Rouges

La meva preferida de la Secció Oficial. Justament em sembla una pel·lícula molt més inquietant que la guanyadora, Cuando acecha la maldad. A diferència de la guanyadora que juga a mostrar, Les Chambres Rouges aposta per tot el contrari, per no fer-ho. Sense mostrar cap imatge es va convertir en la pel·lícula més angoixant i pertorbadora del Festival. Tot comença en un judici, un tal Ludovic està a punt de ser jutjat per haver assassinat i torturat a tres adolescents, gravar-ho en vídeo i posar-ho a la dark web. Entre els assistents de públic en el judici hi trobem a dues dones que iniciaran una relació d’amistat. Una d’elles defensa la innocència de Ludovic, mentre que l’altra li segueix el corrent i com espectador mai saps si pensa el mateix que l’altra o assisteix en el judici per algun motiu ocult. La pel·lícula és quebequesa, parlada en francès i dirigida per Pascal Plante. Plante se li va ocórrer la idea després que s’aficionés a programes de true crime durant la pandèmia. Va decidir escriure alguna cosa sobre persones que assisteixen a judicis i veuen els assassins en sèrie com estrelles de rock. El tractament de l’assassí recorda a l’aproximació que ha fet sobre ells David Fincher en produccions com Zodiac Mindhunter. El que més destaca és el retrat complex que fa de la protagonista, Kelly-Anne, que interpreta Juliette Gariépy. Fins i tot acabada la pel·lícula i havent mostrat totes les cartes, resulta ambigu en explicar els motius que la mouen a fer el que fa. Les Chambres Rouges és una pel·lícula que parla sobre la fascinació que creen els assassins en sèrie, els shows de crims reals i la dark web.

The Childe

El thriller coreà porta uns anys molt explotat. Aquest any n’hem vist un grapat a Sitges, però a hores d’ara, molts ens resulten repetitius perquè són més del mateix. The Childe ha destacat per sobre la resta amb llum pròpia. De tots ells en podíeu prescindir, però The Childe era que el que s’havia de veure. El passi de la pel·lícula va ser molt divertit amb un públic entregat durant la sessió. Tot comença amb un boxejador filipí que es guanya la vida participant en combats il·legals per pagar el tractament mèdic de la seva mare malalta. De cop i volta se li presenta una sortida fàcil a la complicada vida que porta. El seu pare coreà, el qual no coneix, manifesta per primera vegada que el vol conèixer. Si accepta anar a Corea i veure’s, el pare pagarà el tractament de la mare. Només arribar a Corea quedarà clar que les intencions del pare van més enllà que les de conèixer un fill que fins aleshores havia ignorat, i el jove boxejador es veurà atrapat en una xarxa d’assassins que el perseguiran a ell com si fos un tresor. The Childe compta amb un grapat de personatges carismàtics, especialment el personatge interpretat per Kim Seon-ho que es menja la pantalla. És una pel·lícula sanguinolenta i violenta amb girs de guió ben tramats, tocs d’humor encertadíssims i escenes d’acció brutal. The Childe és una pel·lícula molt entretinguda, just aquella que vols veure a Sitges.

The Last Stop in Yuma County

Una de les sorpreses més grans de l’edició d’aquest any, la tapada, que va rebre en acabar una ovació més que merescuda amb el públic dempeus, en una de les sessions en el Retiro. L’argument fa pensar en Els odiosos 8. Un venedor de ganivets s’atura a emplenar benzina en un “Dinner”. Mentre espera que arribi el camió que ha de proveir el dipòsit, arriben dos individus que acaben de robar un banc. En la cafeteria entraran més i més persones diverses fins que els atracadors preguin ostatges i la tensió acabi en una explosió de violència. Darrere la càmera tenim el debutant Francis Galluppi, qui escriu i dirigeix amb excel·lència aquest divertit, violent i sorprenent thriller que acaba ben amunt. Quan tot sembla que ha acabat comença un darrer terç que juga amb la comèdia, la violència i l’absurd. En el seu visionat no li han faltat les comparacions amb Quentin Tarantino, ja que la pel·lícula té una frescor semblant com la del debut de Tarantino a Reservoir Dogs. La manera de mostrar la violència s’assembla, però no té els diàlegs quotidians que solen mantenir els seus personatges. Una de les millors pel·lícules d’aquest any del cinema independent americà.

Hundreds of Beavers

Com va dir l’Àngel Sala en la presentació de la pel·lícula, la gent recordarà el Sitges 2023 com l’any de Hundreds of Beavers. Es tracta d’una pel·lícula divertidíssima, rodada en blanc i negre, sobre un venedor d’aiguardent de poma del segle XIX que després de l’explosió de la fàbrica es dedicarà a caçar castors. En un principi amb molt poca habilitat, però això anirà canviant amb el temps. El seu objectiu serà aconseguir casar-se amb la filla de l’home a qui ven les pells. El director Mike Cheslik ha volgut fer una pel·lícula èpica, que explica la durada de gairebé dues hores que no és la que tenen les pel·lícules d’aquestes característiques. Hundreds of Beavers homenatja a la comèdia muda en blanc i negre, agafant a Buster Keaston com a referent principal. Però no és l’únic, ja que tot el que veiem aquí funciona com un dibuix animat dels Looney Tunes. Estem davant una pel·lícula meravellosa que va provocar gran felicitat en el públic assistent. Hundreds of Beavers està plena de gags divertidíssims amb moltes bones idees i un pressupost molt baix. Com va dir el director en la presentació, si no teniu calés per fer una pel·lícula, feu-la en blanc i negre i no es notarà que us falten diners. Sobre els castors i la resta d’animals que veiem, no hi ha efectes digitals, s’ha fet sense vergonya amb persones dins una disfressa de carnestoltes de castor o de conill.

Us convido a veure totes aquestes propostes quan pugueu. El programa especial de Sitges el trobareu en aquest enllaç i també trobareu un fil de Twitter amb una breu ressenya de tots els títols que vaig veure.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i