Les 10 imprescindibles del Sitges 2020

Com ja és tradició, cada any faig la llista de les 10 imprescindibles que més m’han agradat del Festival de Sitges. Aquí us deixo el top d’aquest any per recuperar quan pugueu. He de dir que per ser un any complicat, el nivell de les pel·lícules ha estat alt i que aquest any m’ha costat fer la tria i n’he deixat fora algunes que m’ha sabut greu. Estan posades sense cap ordre en concret.

The Dark and the Wicked

Bryan Bertino, que va captivar-nos l’any 2008 amb The Strangers, torna amb la història de dos germans que en tornar a la granja familiar descobriran la presència del diable, dels tentacles del qual no podran escapar. Una pel·lícula de mal rotllo amb una atmosfera diabòlicament malsana que s’apodera de nosaltres. El mal es manifesta de forma terrible i realista entre els protagonistes. Bertino no deixa espai a l’optimisme amb un horror molt ben treballat que fuig de l’espant fàcil. Només amb la imatge aconsegueix pertorbar-nos i angoixar-nos. Sensacional l’actriu Marin Ireland. Us deixarà tocats durant uns dies.

Possessor

Per què ha tardat Brandon Cronenberg vuit anys a fer una pel·lícula després d’Antiviral? El cert és que Cronenberg ha fet un salt en tots aquest temps. Possessor és brutal. Una complexa història sobre una lluita d’identitats amb imatges explícites, carregades de sang i violència. És una pel·lícula atractiva i provocadora, no apta per tots els estómacs. La història et manté amb tensió constant. Molt ben rodada i narrada, tot i que la seva complexitat psicològica no la fa senzilla. La brutalitat del desenllaç no us deixarà dormir. Inquietant com poques, recorda al primerenc cinema del seu pare. Un thriller psicològic amb elements de terror extremadament gore. L’actriu principal, Andrea Riseborough, la qual ja coneixem per Mandy torna un cop més en un paper molt lisèrgic.

Relic

Les malalties degeneratives com l’Alzheimer es converteixen en el monstre terrorífic d’aquesta producció d’horror. M’ha recordat molt a Babadook en l’estructura i en convertir en un monstre de cinema de terror una cosa real. Les tres actrius principals estan magnífiques. Relic aguanta el ritme i la tensió. Subratlla la claustrofòbia en una història que passa només dins una casa. Condueix de manera magistral la part metafòrica per donar-li aquest aire de terror gòtic, que també es retrotrau en l’imaginari de les pel·lícules de terror japoneses. L’escena final està a mig camí entre la tendresa i el terror més bàsic. Imprescindible.

The Stylist

La història d’aquesta perruquera amb aficions sioux i síndrome Dona blanca soltera busca ens ha deixat imatges de pell de gallina. Najarra Townsend està fantàstica en el cabell d’aquest personatge que està com una cabra. El final, no per veure’s a venir, deixa de ser menys impactant i brutal. En cas d’haver estat un altre final, ens hauria decebut. Fantàstic el debut de la directora Jill Gevargizian, que ha adaptat el seu propi curt. En aquest cas no estem davant aquells curts que no donen per un llarg, tot el contrari. Aprofita per entrar en la psicologia del personatge. The Stylist és de les més esgarrifoses que he vist en aquest Festival. Quan la veieu, anar a la perruqueria ja no serà el mateix.

Vicious Fun

Que bé que m’ho he passat amb aquesta comèdia d’horror. Vicious Fun ens presenta a un jove redactor d’una revista del tipus Fangoria, que ens les entrevistes denota un aire xulesc, ja que dona lliçons als directors de cinema. El cas és que la frustació de no poder lligar-se a la companya de pis el porta en un bar en el qual quedarà atrapat i involuntàriament s’afegirà en un grup de teràpia d’assassins en sèrie. Cadascun un prototip que coneixem en el cinema: una barreja entre Dexter i el Joker, un Jason Vorhees, un Hannibal, etcètera. A partir d’aquí un sorprenent gir de guió que no explicaré ens portarà a viure el joc del gat i la rata com si ens trobéssim en una pel·lícula dels vuitanta, amb un moment  prou llarg que homenatja Asalto a la comisaría del distrito 13 en clau de comèdia. Amb dosis de gore elevades, estem davant una pel·lícula vuitantera amb un protagonista desconegut i brillant, Evan Marsh. Ha estat acabar-la i tenir ganes de tornar-la a veure. Un gaudi!

Host

Si amb una pel·lícula he passat por de veritat, ha estat aquesta. M’ha recordat a les sensacions amb què vaig veure REC per primera vegada. Host m’ha posat el cor a mil. La trama és senzilla i ha estat molt barata de fer, però treu profit de manera excel·lent als seus escassos recursos. Host ens presenta una sessió d’espiritisme a través de Zoom durant les setmanes de confinament del coronavirus. La presentació de personatges és ràpida i concisa. El joc d’espantar-nos arriba aviat. Host només dura 56 minuts, però estan molt ben aprofitats. Els efectes especials i pràctics estan molt encertats. Espanta tant per la sensació de realisme, molt ben trobada. Fantàstica idea molt ben portada en pantalla. Ideal per veure sols a casa de nit i just abans d’anar a dormir. No tancareu els ulls.

Slaxx

Darrere aquest slasher sobre uns texans que maten persones, aparentment una burrada, hi ha la tapada del Festival i una de les pel·lícules que ens invita a reflexionar i canviar els hàbits de consum. Elza Kephart posa una mirada especial sobre el fantàstic en una crítica sanguinolenta contra el consumisme i el mercat de roba de grans franquícies, no diré noms, però ja ens estenem. Slaxx està ambientada en una botiga d’aquestes. Els clients i influencers accepten comprar roba barata a canvi d’explotació i en aquest cas sang, molta sang. Botigues que s’amaguen en fotos i lemes cridaners amb poca veritat. A canvi de comprar barat, la resta del món mira cap a un altre lloc. Darrere aquest slasher gore s’amaga una crítica duríssima contra les cadenes de roba que fabriquen en països en què es permet l’explotació infantil, el personal està mal pagat, al mateix temps que ens fa un toc d’atenció com a consumidors.

The Mortuary Collection

Una pel·lícula episòdica magnífica de relats de terror que se sent com un únic conjunt. Ryan Spimdell ho dirigeix i ho escriu tot, també s’autoreferència amb el seu curt de 2015, The Babysitter Murders. Formada per tres relats llargs, un de curt i una història que ho lliga tot,  The Mortuary Collection és una de les propostes més divertides i festivaleres d’aquest Festival. No amaga homenatges a pel·lícules similars com Creepshow. Totes les històries m’han semblat molt interessants, però em quedo sobretot amb la de facultat i la que serveix de nexe, perquè he de confessar que el gir del final no me l’esperava i m’ha deixat estupefacte. La idea és boníssima i fa conya del missatge social o moralina que tenen aquest tipus de relats. A vegades sembla que ens parli a nosaltres.  Aquí hi ha matèria per continuar aquesta antologia amb una segona part. Si l’experiència és com aquesta, jo ja m’he pujat a tornar a visitar aquesta funerària tan particular.

The Education of Frederick Fitzell

Quina volada de cap! Quan la veieu necessitareu parlar-ne amb algú. Debatre la vostra interpretació i lligar les teories que us hagin vingut al cap. The Education of Frederick Fitzell està influenciada pel cinema de David Lynch, sobretot per obres com Carretera perdida o Mulholland Drive. La pel·lícula ens proposa viatges en el temps i a altres realitats, que podem interpretar de manera literal i metafòrica. Com seria viure múltiples vides si poguéssim percebre el temps com una cosa no lineal? És possible viure múltiples vides de cop? Tots aquests conceptes i més els trobareu en aquesta excel·lent pel·lícula protagonitzada per un magnífic i superb Dylan O’Brien (El corredor del laberinto) i l’encisadora en una pel·lícula més, Maika Monroe (It Follows). M’ha encantat la direcció de Christopher MacBride, com està muntada i la seva preciosa fotografia. Si us agrada trencar-vos el cap, aquesta és la vostra pel·lícula.

La nuée

El cinema francès ha portat moltes pel·lícules de terror molt interessants aquest any. Segurament la més destacada és La nuée. La protagonista és una mare vídua que ha començat un negoci de cria de llagostes per vendre com a menjar. A poc a poc començarà a obsessionar-se amb els insectes al mateix temps que descuida a la seva família. Les llagostes començaran a desenvolupar un gust per la sang que les farà créixer més grans i fortes. La nuée porta en el territori del terror la manipulació de l’home sobre la natura, una cosa que mai acaba bé. Aquesta manipulació arriba per la cobdícia de la protagonista, que interpreta una Suliane Brahim fantàstica. Molt bon debut de Just Philippot en la direcció, amb plànols molt ben rodats fa una pel·lícula que està molt bé i dona mal rotllo. La fressa constant de les llagostes tota l’estona també ens fa tornar una mica bojos a nosaltres com a espectadors.

I fins aquí a la llista, que m’ha sabut greu deixar fora títols com Come True, La vampira de Barcelona, Teddy, Black Bear, Meandre, The Book of Vision, Rent-A-Pal, The Show, Boys from County Hell o My Heart Can’t Beat Until You Tell It To. Això denota el bon nivell de l’edició d’aquest any.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El