Després d’Old, M. NIght Shyamalan torna amb una nova pel·lícula d’intriga, tensió i elements de terror apocalíptic. Des de La visita del 2015, Shyamalan aposta per pel·lícules amb pressupostos limitats i escenaris minimalistes, com a Split, Glass o la sèrie Servant.

La pel·lícula ens narra la història de dos pares, Eric i Andrew, que se’n van de vacances amb la seva filla adoptiva en una cabana aïllada en el bosc. En aquesta irrompran quatre persones armades que estan allí per complir una missió. Assegurar-se que un dels membres de la família sigui sacrificat com a única via per evitar l’apocalipsi. És cert això que diuen els desconeguts o forma part d’algun tipus secta macabra?

Knock at the Cabin està basada en una novel·la del 2018 escrita per Paul Tremblay. El guió que circulava per Hollywood d’aquesta adaptació va arribar en mans de Shyamalan que va acceptar dirigir-lo, però el va reescriure alterant sobretot el final. No entrarem en aquest tema aquí, per si no l’heu vista, però en el podcast en parlem extensament. Sigui com sigui és una adaptació i Shyamalan ha tingut tot el dret a fer aquesta aproximació personal.

Shyamalan deixa enrere les històries gores ambientades en cabanes en el bosc per oferir-nos una cosa diferent i també desconcertant-nos. Això no vol dir que no hi hagi violència, n’hi ha i molta, però Shyamalan aparta sempre la càmera en els moments més desassossegats i no dona el públic el tan explícit a què està acostumat.

Shyamalan ha rebut crítiques de gent que hauria preferit el final del llibre, però el llibre sempre estarà allí per qui el vulgui, mentre que el final de Shyamalan entra dintre la seva manera d’entendre el món i portar aquesta història al seu terreny. Potser molt públic hauria preferit alguna altra cosa, però això no espatlla el ritme, la tensió i els múltiples valors cinematogràfics que té la pel·lícula.

Knock at the Cabin juga amb la simbologia religiosa i la família, cosa que el director de Philadelphia ja ens té acostumats. Entre els elements simbòlics en podem trobar altres més explícits com els que fan referència a l’Antic Testament, que ens són un grapat i tota la base de la pel·lícula. Aquí tampoc vull entrar per no aixafar res. En el podcast en parlem analíticament.

Sobre el guió i la direcció, Shyamalan aguanta la poc més d’hora i mitja amb molta tensió i en mostrar el món exterior com fa amb sèrie Servant, és a dir, a través de les pantalles. En prou feines pots recuperar l’alè perquè quan acaba una cosa en comença una altra.

En aquesta ocasió, Shyamalan s’aparta dels girs de guió habituals en el seu cinema, que pot fer que algú se senti decebut i trobi a faltar el gir de rosca final. Personalment, no l’he trobat a faltar i el relat funciona perfectament.

Sobre el repartiment, Ben Aldridge (Fleabag) i Jonathan Groff (Mindhunter) són la parella protagonista, mentre que els assaltants estan encapçalats per un brillant Dave Bautista (Guardians de la Galaxia), que ofereix la millor interpretació del cast, mentre que en el seu grup trobem a Abby Quinn (Mad About You), i un parell d’intèrprets amb els qui ja ha treballat el director, Nikki Amuka-Bird a Old i Rupert Grint (en Ron de Harry Potter) a Servant. Shyamalan tampoc deixa de fer el seu cameo, en un moment còmic que és un petit respir que s’agraeix entre una història tan angoixant.

Knock at the Cabin és una bona pel·lícula que ens porta a reflexionar sobre les creences, l’escepticisme, la família, la vida i l’amor. Sobre l’amor, és meravellosa la subtilesa de l’escena del cotxe i la música entre dos personatges al final de la pel·lícula. Sense paraules ho diu tot. Shyamalan és un dels millors cineastes que tenim en actiu i dels més brillants en gènere i Knock at the Cabin una pel·lícula amb múltiples lectures que val moltíssim la pena veure.

Aquí podeu escoltar el podcast en què en parlem amb més detall.