Setena entrega de la saga Jurassic Park, que alhora suposa un punt i a part després de la trilogia protagonitzada per Chris Pratt i Bryce Dallas Howard.
La primera Jurassic World va ser un encert, però amb la pel·lícula de Bayona es perdia la sensació d’entreteniment intrínseca a la saga, i la darrera va ser un exemple de com no s’ha de fer servir el factor nostàlgia. La franquícia semblava tocada… però res més lluny de la realitat. Universal es va afanyar a preparar un nou projecte que ha funcionat fantàsticament a taquilla i que certifica que tenim dinosaures per estona.
La trama d’aquesta nova entrega és ben senzilla i recorda moltíssim a la tercera part. Es tracta, simplement, d’una expedició de mercenaris que han d’extreure mostres de tres dinosaures concrets per fabricar un medicament. Aquests dinosaures viuen en una illa desconeguda fins ara, on s’experimentava amb mutacions. Les criatures que no sortien bé no anaven al parc i es quedaven allà. En realitat, podria ser perfectament la trama d’un videojoc, amb escenes d’acció encadenades per terra, mar i aire.
Un dels encerts ha estat recloure novament els dinosaures en un espai tancat. Els intents d’integrar-los en el món humà no han acabat de funcionar, ja sigui perquè no han trobat la clau o perquè s’han embolicat massa, com va passar amb Dominion. En aquest sentit, David Koepp, guionista de la pel·lícula, ha fet un esforç per tornar als orígens. Un “back to the basics” en tota regla.
Darrere la càmera hi ha Gareth Edwards, un director conegut per saber fer bones pel·lícules de monstres, tot i que personalment no soc gaire fan ni de Monsters ni del seu Godzilla. En canvi, crec que ha fet una bona feina amb Rebirth, tot i que algunes decisions, com la d’apostar per dinosaures mutants, no les comparteixo, especialment pel que fa al disseny horrorós del dinosaure mutant final.
El càsting és excel·lent, i els tres protagonistes principals tenen potencial per construir una nova trilogia. D’una banda, Scarlett Johansson interpreta la mercenària més simpàtica que heu vist mai. Es mostra encantadora i aventurera, al més pur estil Lara Croft. Es nota que s’ho ha passat molt bé fent-la. L’acompanya Mahershala Ali, que aporta la dosi de múscul a l’equip: un gran actor del qual poca cosa més cal afegir. Tanca el trio Jonathan Bailey, un magnífic actor que hem vist recentment a Wicked, que aquí interpreta un personatge nerd, una barreja entre l’Indiana Jones professor i el Clark Kent de Christopher Reeve.
Menys bones notícies pels personatges familiars, que semblen introduïts únicament per atraure el públic més jove. Hi ha la nena amb el seu dinosaure mascota i el xicot adolescent com a recurs còmic. Pel que fa a la noia i el pare, són poc més que comparses. Tot i això, protagonitzen la millor escena de la pel·lícula, no pas pel seu carisma, sinó pel del T. rex que els acompanya. Posar-lo en una escena aquàtica ha estat un gran encert: el veiem en unes circumstàncies diferents i l’escena és exactament el que hauria de ser una seqüència d’acció de Jurassic Park.
De fet, les millors escenes són amb dinosaures ja vistos en pel·lícules anteriors o amb espècies que van existir realment. El tema de les mutacions no acaba de funcionar, especialment amb el monstre final: una mena de barreja entre xenomorf i rancor que no rutlla. Curiosament, funciona millor l’escena de la benzinera que no pas la batalla final, tot i que aquesta compta amb una ambientació potent, gairebé de pel·lícula del Vietnam.
Visualment, la pel·lícula és magnífica. Es nota que Gareth Edwards prové del món dels efectes especials. La combinació d’efectes digitals i animatrònics, marca de la casa, continua oferint dinosaures realistes i espectaculars, especialment en escenes diürnes. El film està ple de moments visualment impactants.
Jurassic World: Rebirth és una pel·lícula molt entretinguda i divertida. Un blockbuster d’estiu perfecte per gaudir-lo al cinema.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
