Jurassic World: Dominion

Final de la trilogia Jurassic World que també serveix com a homenatge a gairebé trenta anys de pel·lícules d’aquesta saga, que va començar l’any 1993 amb Jurassic Park, la primera i irrepetible obra mestra de l’era juràssica. Encara avui en dia els seus efectes especials, barreja de CGI i animatronics, continuen essent una referència.

Jurassic World: Dominion és una pel·lícula sense pretensions que no busca altra cosa que oferir espectacle i entretenir, tornant la saga allà on havia estat sempre, després que Fallen Kingdon no acabés de funcionar. Fallen Kingdom va oferir una cosa més íntima i arriscada, a canvi de rebaixar la grandesa i espectacle de la saga.

Dominion no avorreix que és el mínim que li demanem en aquest tipus de pel·lícula. Però si li retalléssim entre 20 i 25 minuts hauria funcionat millor, ja que el metratge és excessiu. Sense la part de Malta el ritme milloraria moltíssim. La barreja entre Jurassic Park i Fast & Furious, que ofereix aquesta part, se sent com un afegit a la pel·lícula que destorba i distreu de la trama principal, al mateix temps que l’acció treu els personatges fora del seu paper i a la pel·lícula del seu to.

Dominion és com dues pel·lícules en una. Per una banda, la que continua orgànicament la trama de Jurassic World, amb un Chris Pratt i una Bryce Dallas Howard amb menys química que mai. Per l’altra, la que segueixen els personatges clàssics i que podríem entendre com una mena de remake de Jurassic Park. Trobem els personatges clàssics en situacions paral·leles a les de la primera pel·lícula en un fan service que funciona bé i que fa content a l’espectador perquè li dona allò que vol dels personatges i que el fan sentir còmode. El lligam de les dues històries és el personatge de Maise, el clon de la filla de Benjamin Lockwood, que se’ns presentava a Fallen Kingdom.

Entre els nous personatges destacar a DeWanda Wise, en el paper de la pilot d’avió que condueix un aeroplà del mateix model que el de Jurassic Park III. Ella és una mena de Han Solo que ens retrotrau al pulp i concretament a la sèrie dels vuitanta, Els contes del mico d’or. De fet, Dominion és deutora també de les pel·lícules de dinosaures i monstres dels anys cinquanta, sobretot la de l’aventura en les mines que viuen Ellen i el doctor Grant. I perquè no dir-ho amb un Alan Grant que en alguns moments sembla Indiana Jones.

He de dir que de les dues pel·lícules paral·leles, la que millor funciona és la dels personatges clàssics, quan estan junts és una delícia. Jeff Goldblum com a Ian Malcolm és meravellós. Ell té les millors frases de la pel·lícula, d’una manera similar com ja passava a Jurassic Park. Quan coincideixen els clàssics amb els nous, peca d’excés de personatges i la integració se sent estranya perquè malgrat estar junts, sembla que vagin per separat amb l’excepció de Laura Dern i Bryce Dallas Howard, que comparteixen una de les millors escenes de la pel·lícula. Howard per fi té una escena amb algú amb qui té química.

Jurassic World: Dominion pot ser víctima de les seves expectatives. Hagués resultat més interessant i atrevit explorar un món en què humans i dinosaures conviuen, tal com veiem al principi, en lloc de repetir l’argument de sempre de la megacorporació dirigida per una persona molt dolenta i sense escrúpols, que ja està massa vista i resulta molt repetitiva.

El disseny dels dinosaures, com sempre espectacular. Totalment creïbles i amb unes lluites que ens deixen amb la boca oberta amb un toc de bebè dinosaure que connecti amb els més petits.

Malgrat els seus defectes, Jurassic World: Dominion és benvinguda en un món en què els únics blockbusters que ens queden són els de superherois i el que ja en poden dir, el blockbuster elevat que ha capitalitzat Christopher Nolan. Es troba a faltar aquest altre tipus de blockbuster, que en el panorama actual sembla que es pugui extingir igual que els dinosaures. Fa unes setmanes teníem a Top Gun: Maverick que juga a una cosa semblant, però que ho fa molt millor que aquesta, però això no fa menys divertida i entretinguda a Jurassic World: Dominion, que és una celebració de les dues trilogies. Indubtablement, es podia haver fet millor, però tampoc desentona amb totes les seqüeles de la saga. El públic l’està gaudint malgrat els pals de la crítica. En aquesta ocasió, a mi em poseu al cantó del públic.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

Pinotxo de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro no és un acabat d’arribar en l’animació. Ell ha estat un dels creadors de sèries com Trollhunters, Tales of Arcadia i ha

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se