Sovint es tendeix a menysprear el gènere de la comèdia romàntica. El cert és que el mateix gènere s’ho havia arribat a guanyar amb moltes produccions estúpides que ens arribaven de Hollywood en el moment de màxima efervescència comercial del gènere. Tot i que encara se’n fan, en són menys que abans i cada vegada sorgeixen més pel·lícules escrites amb intel·ligència i que dignifiquen el gènere, com el cas de Con amor, Simon l’any passat, i ara, només començar l’any, Juliet, desnuda.
Juliet, desnuda, adapta la novel·la de Nick Hornby, autor d’altres llibres adaptats al cinema com Alta fidelidad i Un niño grande. Els protagonistes són una parella de quaranta anys que conviuen tranquil·lament des de fa més de quinze i que pateixen una crisi. A ella li preocupa el pas del temps, mentre que ell centra la seva atenció, fins a arribar a l’obsessió, en Tucker Crowe, un músic que va desaparèixer després de publicar amb èxit el seu primer àlbum. Inesperadament, Tucker Crowe entrarà en la vida d’ella.
Juliet, desnuda funciona a la perfecció principalment per dos motius, primer el guió, i segon el repartiment.
Comencem pel guió. Meravellosament escrit a partir de la novel·la de Hornby, converteix en tridimensionals els personatges de Byrne i Hawke, a través d’un seguit de converses, en primer lloc virtuals i després presencials, sobre diferents aspectes de la vida, en especial els fills o absència dels mateixos en una relació.
Pel que fa al repartiment, simplement dir que tots ells estan en estat de gràcia. Primer de tot Rose Byrne, que sempre està molt bé en qualsevol pel·lícula i paper que fa. No entenc per què no la veiem més. L’actriu interpreta a la protagonista amb la maduresa i il·lusió pròpia del personatge. Ethan Hawke és el músic de tornada de tot. El seu és el personatge més explotat la de la pel·lícula, tot i que està absent en el tram inicial. Ens tocarà a nosaltres, com espectadors, veure què el va portar a abandonar la música i a analitzar el seu paper de pare en el present a mesura que coneixem el seu passat. Tanca el repartiment el còmic Chris O’Dowd, aquí en el paper d’aquest intel·ligent, però també prepotent cultureta, obsessionat amb Tucker Crowe a qui idolatra i venera. Sobre aquest personatge, té dos grans moments que es contraposen i en fan pensar mot. Primer, quan enalteix la música i figura del seu ídol, i posteriorment, quan aquest té l’oportunitat de fer un cara a cara amb Crowe i veu com aquest no dona cap valor al seu llegat musical. Una confrontació amb dos punts de vista ben oposats i amb lectures vàlides des de les dues bandes.
Juliet, desnuda, sap molt bé com jugar amb els convencionalismes del gènere i treure’n el màxim profit. T’agradarà si et deixes conquerir pels seus personatges tremendament humans i per l’amor per l’escena musical independent habitual en les adaptacions de Nick Hornby.
