Bumblebee

Spin-off de la saga Transformers que per primera vegada deixa d’estar en mans de Michael Bay. Dirigeix Travis Knight, un director vinculat a la companyia d’animació Laika que va debutar amb la magnífica Kubo y las dos cuerdas mágicas. No obstant això, Michael Bay es manté com a productor, tot i que se l’ha d’aplaudir que s’hagi mantingut al marge del procés creatiu i hagi donat màniga ampla Knight perquè aquest tingués tota la llibertat per fer la pel·lícula que volia.

Bumblebee és una preqüela de la saga de cinc pel·lícules ambientada el 1987. Bumblebee és un Autobot que adopta la forma d’un model escarabat de color groc que es refugia en un desguàs d’un poblet de la costa de Califòrnia, després que el planeta dels Autobots hagi estat atacat pels Decepticons. Bumblebee s’amagarà a la Terra on serà descobert per Charlie, una adolescent que busca el seu lloc en el món. Un cop aconsegueixi reactivar al ferit Bumblebee, descobrirà la seva naturalesa alienígena i com aquest és perseguit per rastrejadors Decepticions.

Knight ha volgut donar un to completament nou a Transformers, allunyant-se del que han tingut les seqüeles de la saga, i apropar-se més a l’estil de la primera pel·lícula del 2007, que va ser produïda per Steven Spielberg. De fet, Knight ha volgut fer amb Bumblebee un tribut a Spielberg i a totes les pel·lícules familiars dels 80 de la productora Amblin. Però no només això, amplia aquest univers amb les comèdies de John Hughes, amb algunes referències molt explícites a El club de los cinco, i la relació entre Bumblebee i Charlie només és comparable amb la d’El gigante de hierro.

Bumblebee no només és una pel·lícula desvergonyidament vuitantera per les seves referències. Les referències no són res més que un suport a una trama i a una manera de fer i explicar les pel·lícules familiars com ja no es veu actualment. Travis Knight ha donat una personalitat i una tendresa als Transformers com mai havíem vist en cap pel·lícula de la saga. Un dels reforços més potents de nostàlgia de la pel·lícula és la música. El pop dels 80 s’expressa a Bumblebee en el sentit que és utilitzat per aquest com a eina per comunicar-se.

El disseny dels Transformers també en transporta als anys 80, ja que visualment el seu aspecte és molt clavat al de la pel·lícula d’animació del 1986. Fins i tot, podem ser capaços de veure el cameo d’alguns dels Autobots que veiem en aquella nostàlgica pel·lícula.

Bumblebee està protagonitzada per Hailee Steinfeld (Valor de ley i El juego de Ender) i l’exlluitador de la WWE, John Cena. De Cena, no parlaré gaire. La seva capacitat interpretativa no va més enllà, però pel paper que fa, és més que suficient i satisfactori. Qui realment llueix és Hailee Steinfeld per la capacitat de transmetre emocions. No només amb el mateix Bumblebee i la relació que estableixen, sinó també per la situació i relació familiar que viu com una adolescent que no ha superat la pèrdua del seu pare, que l’ha portat a un aïllament que trencarà Bumblebee i el seu simpàtic veí.

El guió ha estat escrit amb intel·ligència i molt d’amor cap als personatges i els referents que hi són presents. Els diàlegs són també molt bons, ocurrents i divertits. Per primera vegada també s’introdueix a la saga unes dosis d’humor que ajuden a fer avançar la trama i depuren les relacions entre personatges.

Malgrat el que us hem explicat, no us penseu pas que a la pel·lícula li falta acció. Ni de bon tros. N’hi ha mota. La lluites de robots en aquesta ocasió, tenen sentit i són fàcils de seguir perquè estan rodades amb senzillesa, però extrema efectivitat. La primera lluita al planeta dels Autobots és espectacular. Tot i que no tenen la grandiloqüència de les anteriors de la saga, aquesta vegada els personatges ens importen, i la nostra implicació com espectadors és molt diferent de les batalles de les pel·lícules anteriors. Ajuda el fet que la pel·lícula compti amb un número limitat de Transformers i no el batibull que ens tenia acostumats Bay.

L’altre tema és el metratge. Bumblebee no arriba a dues hores, no allarga el temps que necessita la història. Un dels grans mals de la saga i de la majoria dels blockbusters que s’estrenen.

Tan sols en resta esperar que en facin més pel·lícules de Transformers seguint aquesta línia. I si en són més de Bumblebee perfecte perquè encara queden anys a omplir fins als fets ocorreguts en la primera pel·lícula.

Fins avui no creia que em pogués emocionar amb una pel·lícula de Transformers. Bumblebee trenca tots els esquemes perquè és la pel·lícula amb què més m’he emocionat d’aquestes festes. De fet, ho podem dir clar i alt, Travis Knight ha fet la millor pel·lícula de la saga Transformers.

En trobareu més sobre Bumblebee en l’espai de tertúlia d’aquest programa. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El