John Wick 4

Chad Stahelski i Keanu Reeves tanquen la saga John Wick en aquesta quarta entrega que havien de ser dues pel·lícules i que s’ha quedat en una sola de gairebé tres hores. Malgrat que la història de John Wick acabi aquí i quedi la porta més o menys oberta per continuar, aquesta història pot entendre’s també com un final si el descans que es volen prendre Stahelski i Reeves s’allarga massa i esdevé definitiu.

En tot cas, sigui el final definitiu o no, això és un final i el que tenim aquí és la traca final. No podem parlar massa d’ampliació de la mitologia i l’univers. Aquí la trama no té importància. John Wick 4 és la que més abandona la veracitat i aposta cent per cent en l’espectacle. I això és John Wick 4, espectacle amb majúscules per gaudir i deixar el cervell a l’aparcament del cinema.

Pel que fa a les escenes d’acció, no és que aquesta pel·lícula en tingui moltes, en podríem parlar de només tres, però que traspassen els límits de la violència i de la durada que el cinema dona a aquestes escenes per la dificultat de fer coreografies durant tant de temps. Aquí els hi surt tot bé. Sí que podia haver durat menys, però això també fa única aquesta pel·lícula. Les escenes d’acció són in crescendo i malgrat el metratge, no pesa. Deixant de banda l’oblidable pròleg en el desert, anem al Continental d’Osaka, seguim en una discoteca a Berlín i tanquem a París, primer a l’Arc de Triomf i finalment en les escales de l’Església del Sagrat Cor. Una de les escenes d’acció que passarà a la història del gènere.

Globalment, continuo pensant que la primera, com a pel·lícula és la millor de totes. Té de tot, acció, romanç, amistat i molta acció, en canvi, la quarta és pur espectacle, el millor que ha ofert fins ara aquesta saga.

Pel que fa al repartiment, destacar un cop més a Keanu Reeves que està espectacular com sempre. Bill Skarsgard interpreta al dolent, el millor que ha tingut John Wick. Un tipus manipulador que mai es taca i amb una elegància i un vestuari meravellós. Skarsgard ho treu fantàstic. Donnie Yen és un dels rivals de Wick, un personatge ambigu amb reminiscències a Zatoichi. Hiroyiki Sanada fa el paper que fa sempre en totes les seves pel·lícules, però que li va la mar de bé. Podria ser perfectament el mateix personatge de Bullet Train. Repeteixen i genials com sempre, Laurence Fishburne i Ian McShane. Però qui s’ho passa la mar de bé embotit com una botifarra amb pròtesis és Scott Adkins en l’escena de la discoteca. No em vull oblidar de Lance Reddick, que malauradament ens deixava pocs dies abans de l’estrena.

La resolució és efectiva i tensa, però més calmada. Funciona molt bé perquè arribat a aquell punt necessites un altre tipus de resolució que no siguin bufetades.

Pel que fa a l’estètica, John Wick 4 és continuista i n’ofereix un aspecte visual i artístic amb música electrònica, típics de la saga que la fan plenament identificable.

De moment John Wick es pren un merescut descans, però el seu univers s’amplia. Primer en una minisèrie preqüela sobre la fundació del Continental de New York i després a través d’un spin-off cinematogràfic, Ballerina, que protagonitzarà Ana de Armas.

John Wick és un exemple de cinema d’acció. Ara que el públic fona símptomes d’esgotament superheroic, arriba John Wick per salvar el dia i il·lusionar-nos en veure un altre tipus de cinema comercial. Només queda donar les gràcies a persones com Tom Cruise i Keanu Reeves per les coses que fan i com les fan.

Per cert, hi ha escena postcrèdits la qual no sabem cap on ens portarà si és que vol dur-nos a cap lloc.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un

The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no