Indiana Jones i el dial del destí

Cinquena entrega de la saga Indiana Jones que arriba quinze anys després de la quarta, El regne de la calavera de cristall, que fallava, entre altres motius, pel desencert en el cast de Shia LaBeouf. Essent coneixedor d’aquest problema, aquesta cinquena part aprèn del que no va funcionar en l’anterior per fer un exercici de nostàlgia i homenatge a la saga i el personatge. La nostàlgia en aquesta ocasió ben entesa i portada, ja que ho fa sense fan-service i les referències són subtils. Quan recordem el passat ho fem sense llums de neó.

Sense Spielberg, ni Lucas, Harrison Ford va lluitar per fer realitat aquesta pel·lícula que ens dona un tancament al personatge satisfactori. Tot i que això de tancament queda en dubte, ja que perfectament podríem tenir una nova pel·lícula amb Ford, tot i que no fa pinta que sigui així, o veient la primera mitja hora, una pel·lícula íntegrament feta amb un Indy digital, ambientada en la II Guerra Mundial. Avui en dia pot semblar massa, però en uns anyets amb la tecnologia més avançada, aquesta mitja hora podria ser tota una pel·lícula.

Darrere la càmera tenim a James Mangold, que imita a la perfecció l’estil de Steven Spielberg, malgrat que mai serà Spielberg, i això també es nota en la cinta. En tot cas, Mangold no ha vingut aquí a trencar res, al contrari, ha volgut fer-nos una pel·lícula molt fidel en estil, donant-li una dimensió més dramàtica i crepuscular, sense perdre la noció d’aventura i diversió que sempre ha estat Indiana Jones. No faltaran l’arqueologia, els enigmes a resoldre i els nazis.

En la construcció dels personatges, Mangold ha encertat. Essent coneixedor de la impossibilitat de recrear l’èxit de la trilogia anterior, ha optat per fer el que no va fer l’anterior, que és jugar amb l’edat avançada del protagonista. Indiana Jones és presentat com un home fora del seu temps. Mentre en els anys trenta totes li ponien, aquests finals dels seixanta amb olor de setanta, és un peix fora de l’aigua. Mangold ens presenta una aventura clàssica que no pretén inventar res.

Acompanyen a Ford, Toby Jones com a Basil en la primera mitja hora i Phoebe Waller Bridge com a Helena. Tots dos són els millors secundaris de la pel·lícula. Especialment ella, que tampoc s’ha fet per eclipsar a Indiana Jones, sinó per complementar-lo. La dinàmica familiar i Indy acompanyat d’una dona que és inherent a la saga, funciona molt bé. Pel que fa a la resta de secundaris, són bastant irrellevants o el guió no els ha deixat brillar, sigui Antonio Banderas o l’adolescent que acompanya a Helena, el més fluix de tot el repartiment. Capítol a part de Mads Mikkelsen, que tot ho fa sempre molt bé. Inclòs aquest nazi que ara treballa pel govern dels Estats Units. Entre els clàssics tornen Karen Allen com a Marion i John Rhys-Davis com a Sallah. Pell de gallina quan apareixen, però ens hauria agradat que tinguessin més temps.

La part d’aventura i les escenes d’acció, totes molt pròpies d’una aventura d’Indiana Jones i molt a favor d’elles, malgrat que el guió sembla patinar en més d’un moment, no sabem si fruit d’un muntatge en què han desaparegut moltes coses o de múltiples reescriptures del mateix guió. En tot cas, es nota que alguna cosa ha passat. L’objecte en qüestió d’aquesta pel·lícula és el dial, que perd la part religiosa de la saga, per només prendre la històrica.

El millor de la cinta són els primers 25 minuts que t’enamoren, malgrat que l’efecte de l’Indiana Jones rejovenit resulti inquietant en alguns moments, però l’aventura que veus t’agrada tant que li perdones.

Sobre el fracàs comercial, que és tal perquè la pel·lícula ha estat caríssima, s’ha de dir que el públic objectiu de la pel·lícula no és el que avui omple les sales, al contrari. Una part dels fans de la saga i als que els podria agradar, molts no han anat al cinema a l’espera de veure-la a casa. Mal fet.

Indiana Jones i el dial del destí és una pel·lícula que necessitàvem. Si aquest és el final, és millor que l’anterior. No tan bo com el de la tercera quan cavalcava cap a l’horitzó que Spielberg tenia clar com posar en plànol gràcies a les lliçons de John Ford. El final és tendre i emotiu i ens reconcilia amb el que hem vist quan ens el trobem a Manhattan al principi. Igual que el personatge, aquesta pel·lícula pot semblar pertànyer a una altra època i a una manera d’entendre el cinema que també s’acomiada.

No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el pòdcast, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.

Ghostbusters: Frozen Empire

Cinquena entrega de la saga Caçafantasmes, la quarta dintre de la continuïtat de la pel·lícula de 1984. Dirigeix Gil Kenan, basat en un guió de

Perfect Days

Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos