Fast & Furious X

El que millor defineix aquesta desena entrega de Fast & Furious està implícit en el títol, ja que és un Fast Food verro, d’aquells que a vegades pot venir de gust menjar-se’l.

Fast X havia de concloure la saga, però finalment ha esdevingut el principi de la trilogia final que tancarà la història de Dominic Toretto. En aquesta ocasió un nou enemic, Dante, està disposat a matar als membres de la família de Toretto per venjar-se de la mort del seu pare, ja que considera al personatge interpretat per Vin Diesel, el culpable. A partir d’aquí un parell d’escenes d’acció espectaculars, una carrera de cotxes hereva de l’origen de la saga, diàlegs escrits per un adolescent que no ha fet els deures i un guió absurd en què res té sentit perquè els personatges entre i surten perquè… Perquè Vin Diesel ho vol.

La pel·lícula ha tingut alguns problemes com l’acomiadament del director i guionista Justin Lin, responsable de convertir-la en un blockbuster d’acció, que va plegar per discrepàncies amb Diesel. El cas és que aquest s’ha buscat un nou guionista, Dan Mazeau que en el seu currículum hi ha Ira de titanes, la qual cosa us farà entendre moltes coses. El director ha estat Louis Leterrier, que té experiència en cinema d’acció. Compleix en aquestes seqüències, però queda lluny l’acabat de les anteriors com les de Justin Lin o James Wang. Leterrier li ha donat bon ritme, però la direcció és justa i el CGI no és bo, ja que es nota massa en les seqüències impossibles i quan rejoveneix personatges.

El cas és que essent conscient que la pel·lícula és un desastre, esdevé un plaer culpable. No pots deixar de mirar-la i entreté. No us poseu a comptar els defectes perquè no parareu. El millor que us puc dir és que sigueu conscients que es tracta d’una pel·lícula sobrecarregada, exagerada i ridícula.

El millor és el dolent interpretat per Jason Momoa, que es dedica a deixar en evidència les crítiques que se li poden fer a Fast & Furious en un exercici de metacinema destacable. Si esteu farts que Vin Diesel parli de la família tota l’estona, tranquils vindrà Momoa per fer-ne un gag.

Sobre la resta, està sobrecarregada de personatges que molts d’ells no tenen ni trama, però que surten. N’hi ha tants que no hi ha temps perquè facin res com Helen Mirren, Jordana Brewster, Jason Statham, Scott Eastwood i Rita Moreno. Per si en faltessin, també pots fer tornar personatges que havien mort en entregues anteriors sense donar cap explicació perquè aquí la mort és com a Bola de drac. Igual que en aquella saga, els dolents de la pel·lícula anterior tenen el seu arc de redempció en la següent i entren a la família. En aquesta ocasió aquest rol li toca a Charlize Theron que té una trama per separat amb Michelle Rodríguez. I continuem amb el sobrecarregat perquè també es presenten nous personatges com els interpretats per Brie Larson (en substitució de Kurt Russell), Daniela Melchior i Alan Ritchson. Ritchon, que va ser Aquaman a la sèrie Smallville ofereix la pitjor interpretació de la pel·lícula, que ja és dir. Que sigui aquí juntament amb Momoa fa que això esdevingui un multivers de DC amb variants d’Aquaman.

La trama que més m’ha agradat és la de John Cena i el nen. És divertidíssima, tenen molt bona química i Cena està esplèndid amb un carisma que recorda al que té a The Peacemaker. La que es podria haver retallat totalment i alleugerir les quasi dues hores i mitja és la de Tyrese Gibson, Ludacris, Sung Kang i Nathalie Emmanuel, ja que no té altra funció que estar al servei de Jason Statham. També crec que l’escena de la cursa de cotxes amb reggaeton i videoclipera, hereva del que era la saga abans, està fora d’època i queda estranya dins del que ara és un blockbuster d’acció.

Fast X és una pel·lícula desmesurada i absurda que malgrat tot esdevé un entreteniment que entra dins el concepte de blockbuster d’estiu. A desatacar l’escena de Roma i la final a l’autopista, que acaba en la presa, i un Jason Momoa que ha vingut a riure’s de tothom.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i