Ambientada en els anys 60, els minions Kevin, Stuart i Bob, se’n van a la recerca d’un nou amo malvat a qui seguir amb els seus germans. En una convenció de súper dolents coneixen a Scarlet Overkill, la primera súper dolenta femenina del món.

La pel·lícula ens explica l’origen dels minions i, en ella, coneixerem els dolents més destacats de la seva vida als quals han servit amb fidelitat. Per no dispersar-se massa, els minions són molts, l’acció es concentra en els tres personatges que emprenen la missió en solitari. Sense arribar al nivell de les dues entregues de Gru. El meu dolent preferit, el resultat és una pel·lícula entretinguda construïda a base de gags i situacions divertides. Com a tal funciona molt bé, sobretot entre els més petits, però és cert que no és capaç d’aconseguir una trama que iguali a la pel·lícula mare perquè li falta el vincle emocional, aquella connexió especial amb l’espectador que es produïa a Gru. Però, igualment, els nens s’ho passaran bomba. Els grans també s’ho passaran molt bé perquè el metratge és el just, no s’allarga innecessàriament i les situacions són prou enginyoses.

També hem d’entendre que el joc que poden donar els personatges és una mica limitat ja que l’espectador els percep molt iguals i costa trobar les diferències entre ells. Es podria haver fet millor tenint en compte les seves possibilitats? No n’estic segur i no sé si això hagués significat fer alguna cosa diferent que traís el que eren els minions fins ara.

El final ens depara un dels millors moments de la pel·lícula amb l’aparició d’un personatge que aporta aquell element que li ha mancat a la pel·lícula fins el moment. El que aquesta petita escena sigui la que millor funciona em fa preguntar si no hagués estat una millor pel·lícula si comencés en aquell precís moment enlloc de cloure-la. Segur que sabrem més coses dels minions en el futur, i potser aquest final sigui un bon punt de partida per la següent.