Darrera producció de l’estudi Ghibli i una de les nominades als Oscar a la millor pel·lícula d’animació. El recuerdo de Marnie ens arriba en un moment de futur incert per a l’estudi després de la jubilació d’Hayao Miyazaki. Aquesta és la primera i última pel·lícula de Ghibli realitzada després de la retirada de Miyazaki, i abans dels cessament temporal de l’activitat de l’estudi. Molts es pregunten si aquesta serà la seva darrera i definitiva pel·lícula. Curiosament aquesta transmet una melancolia que reflexa l’estat de Ghibli. Però Ghibli continua existint i actualment és la coproductora, juntament amb la distribuïdora europea Wild Bunch, de La tortuga roja, pel·lícula que s’està animant a França, però en la qual el personal de Ghibli ha treballat en la història i els storyboards.
Però tornem a El recuerdo de Marnie. La pel·lícula adapta la novel·la When Marnie was there de Joan G. Robinson, una de les preferides de Miyazaki i Toshio Suzuki, el president de Ghibli. El director és Hiromasa Yonebayashi, el mateix d’Arrietty y el mundo de los diminutos, que ha traslladat l’ambientació al Japó. La protagonista és Anna, una nena de 12 anys que després de patir un atac d’asma, és enviada a recuperar-se a casa dels seus oncles que viuen en un poblet vora del mar. Allí descobreix una mansió misteriosa i a una jove, Marnie. Marnie i Anna connectaran a l’instant, i entre ambdues es desenvolupa una amistat que jugarà entre la fantasia i la realitat.
El recuerdo de Marnie es queda molt lluny del nivell de Miyazaki o del que ara mateix és al meu entendre el millor animador japonès, Mamoru Hosoda, del qual properament veurem estrenada la genial El niño y la bestia. Malgrat tot, el traç de l’animació tradicional continua essent un valor i la cura per la perfecció i la bellesa de l’entorn és tant palpable com en les produccions de Miyazaki. Pel que fa a la història, bàsicament es dedica a construir la personalitat d’Anna, una nena solitària que rebutja relacionar-se amb nenes de la seva edat. No serà fins l’experiència que viurà amb Marnie i el fet de recordar el seu passat i orígens que la farà curar-se de les ferides psicològiques que pateix.
El conte en el qual es basa no és japonès, i això és nota, tant en l’aspecte visual de Marnie com en el de la mansió que centra la pel·lícula, la qual recorda clarament a les produccions de cinema gòtic amb grans mansions solitàries, clarament representades en produccions britàniques. I és que la mansió bé podria ser una versió més lluminosa de la que varem veure, per exemple a La mujer de negro. I és que El recuerdo de Marnie no deixa de ser una història de fantasmes que pren diferents formes.
Malauradament amb aquesta pel·lícula constatem que sense Miyazaki, Ghibli no aquell Ghibli, però malgrat això hi ha fusta per tirar endavant, en un moment que la cosa no convida a l’optimisme. Esperem que l’estudi que tantes alegries ha donat durant molts anys ressorgeixi aviat.
