A Aaron Sorkin el trobo a faltar i me n’adono cada vegada que miro alguna cosa que ha escrit o dirigit. La seva nova pel·lícula, El juicio de los 7 de Chicago és excel·lent. Sorkin és capaç d’explicar-te de manera dinàmica i divertida com el poder executiu pot controlar el judicial i quins són els mecanismes de la repressió i com actuar per privar la llibertat d’expressió i fer creure a l’opinió pública que actues democràticament. Sorkin no parla de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, tot i que en molts moments ho sembla, parla del judici que va tenir lloc el 1969 als Estats Units contra set activistes que van ser acusats de conspiració contra la seguretat nacional per haver participat en una manifestació contra la guerra del Vietnam a Chicago durant la celebració d’un congrés del partit demòcrata. La policia va carregar amb violència contra els que es manifestaven de manera pacífica. Un judici polític contra unes persones per les seves idees, no pel que van fer o deixar de fer.

La pel·lícula és una autèntica delícia per com Sorkin domina el ritme i els diàlegs per mantenir-nos enganxats. La història et porta d’un lloc a un altre. Des del judici, que sembla que mai acabarà, fins al moment dels fets, en un muntatge deliciós. Podríem emmarcar-la en el gènere judicial, però està molt allunyada del tipus de pel·lícules que hi associem, ja que El juicio de los 7 de Chicago és un espectacle. La sàtira, l’humor i el cinisme hi són presents tota l’estona i està bé que sigui així, ja que Sorkin subratlla la idea que el judici és una farsa i que tot plegat no és res més que un circ en què advocats, jutge i fiscals ja saben com acabarà tot abans de començar.

El repartiment està molt bé però deixeu-me’n destacar dos actors en particular. Primer a Sacha Baron Cohen que interpreta a un monologuista que fa sàtira política en un paper gairebé fet a mida. I el segon és Frank Langella, que està sensacional en el paper del jutge. Un jutge que no hi entén de democràcia, arriba a ordenar emmordassar a un dels acusats, i que té clara la sentència abans de començar el judici. El seu personatge està a mig camí de la corrupció, la incompetència i l’humor i esdevé un jutge d’allò més grotesc. No cal que descobrim una vegada més a Frank Langella, qualsevol reconeixement que pugui tenir és poc. Per la resta, es tracta d’una pel·lícula bastant coral en què tots els protagonistes principals tenen el seu moment: Eddie Redmayne, Mark Rylance, Josep Gordon-Lewitt, John Carroll Lynch, etcètera. Menció a banda per la breu, però poderosa aparició de Michael Keaton.

És important prendre nota de tot el que veiem a la pel·lícula, veure com actuen governs autoritaris que es fan dir demòcrates, amb una sèrie de mecanismes de repressió i demonització que encara utilitzen. Els governs que acusen i persegueixen a persones per tenir unes idees que no els agraden utilitzen certs mecanismes com si es tractés d’un manual. El juicio de los 7 de Chicago és una de les millors pel·lícules que veureu aquest any.