Biopic sobre la parella còmica que va triomfar en el cinema durant els anys trenta i quaranta, i que analitza els seus darrers dies com a còmics durant una gira per Anglaterra, l’any 1953. Aleshores, la seva carrera ja estava acabada, l’última pel·lícula d’Stan i Ollie s’havia estrenat feia ja dos anys. En un principi ignorats pel públic, finalment la gira va ser un èxit i va servir perquè descobrissin el que significaven l’un per l’altre.

Stan Laurel i Oliver Hardy van començar com a parella còmica en teatres. Es caracteritzaven per fer servir l’humor slapstick. Els anys de més èxit de la parella varen ser els de la Gran Depressió, en què varen gravar un munt de pel·lícules. Personalment vaig descobrir la parella còmica de petit, en l’edat ideal, en els primers anys TV3 que emetia els curts a les tardes.

John C. Reilly és Oliver Hardy i Steve Coogan, és Stan Laurel. Ambdós actors estan brutals i la recreació física dels personatges reals és extraordinària. Però no només és la cura dels actors envers els personatges, és un guió escrit amb estima per la parella còmica el que fa ressaltar més el resultat final. La recreació de Reilly i Coogan és tant brutal que tens la sensació de veure els actors originals.

La pel·lícula explora l’amistat entre dos homes, cosa que no acostuma a veure’s. La manera de fer-ho és a través de la complicitat entre Stan i Ollie i, en el tram final, a través del conflicte. Al contrari que moltes parelles còmiques, Stan i Ollie eren amics fora de la pantalla. Es veien molt sovint i les seves parelles també tenien una relació estreta. El conflicte que se’ns presenta, serveix perquè acabin parlant d’aquells assumptes pendents i que la seva amistat es refermi encara més. En els moments més durs de la seva carrera professional, és quan la seva amistat encara es fa més forta i han d’afrontar esculls que mai s’havien trobat.

La dirigeix Jon S. Baird (Flirth, el sucio) que ha fet una pel·lícula que en realitat és una carta d’amor a la manera d’entendre el cinema i fer humor d’una determinada època.

La pel·lícula, més que aprofundir en l’èxit de la parella còmica, es concentra en l’època de declivi artístic i físic que ve acompanyada per la melancolia de les èpoques passades, i a l’acceptació del final de la seva carrera.

És curiós veure com més de setanta anys després, la recreació dels seus gags encara funciona i a la pel·lícula tornem a riure amb el gras i el prim com si fos la primera vegada.