El amanecer del planeta de los simios

El origen del planeta de los simios ja va ser tota una sorpresa quan es va estrenar a l’estiu de farà tres anys. Una pel·lícula de la qual no esperàvem res, i que pertanyia a una saga en la que encara perdurava el mal record del remake perpetrat per Tim Burton, l’any 2001. La nova saga pretenia explicar-nos l’inici d’aquesta història. De quina manera els simis van passar a ser l’espècie dominant del planeta, tal com reflectia la pel·lícula original del 1968, protagonitzada per l’expresident de l’associació del rifle, el desaparegut Charlton Heston.

El final de l’anterior ens deixava amb una nova raça de simis, liderats per Cèsar, el primer simi en desenvolupar intel·ligència humana, que fugia amb el seu grup a refugiar-se en els boscos de San Francisco. Aquesta segona part comença 10 anys després d’aquell final. Els simis estan construint una societat, que va avançant lentament, fora de la ciutat i lluny dels humans. Mentre, la població humana ha minvat radicalment degut al virus que va dotar d’intel·ligència als simis. Les condicions de vida dels humans són molt precàries. En un intent de millorar-les, els humans es veuen obligats a entrar en el territori dels simis per intentar reactivar el corrent elèctric de la ciutat. Serà en aquest moment, quan simis i humans es trobin cara a cara, que sorgirà lo pitjor de les dues espècies. Malauradament no s’imposarà la postura d’aquells que defensen una coexistència pacífica entre simis i humans, com a conseqüència de la desconfiança mútua en individus d’ambdós bàndols.

La pel·lícula és un blockbuster perfecte. Capaç d’entretenir amb impressionants seqüències d’acció, uns efectes especials sensacionals capaços de donar vida als simis digitals, un guió i una història intel·ligent i profunda, amb un munt de reflexions sobre el nostre món i la societat en general. Ciència ficció clàssica, a l’estil Gene Roddenberry, on es servia de la ciència ficció per parlar de problemes actuals, amb un munt de metàfores.

S’ha estat discutint si aquesta és millor que la primera, personalment crec que les dues estan a un mateix nivell, malgrat que la història que ens narra és diferent. Aquesta segona és una evolució de la primera que va més enllà. El director ha estat Matt Reeves, mà dreta durant molts anys de J.J. Abrams i que ha dirigit la magnífica Monstruoso, i l’encertadíssim remake Déjame entrar. Ell també serà el director de la tercera entrega d’aquest saga que ens està donant moltes alegries. I és que més enllà de l’original del 1969, la saga no tenia cap interès. Quan acaba et queden ganes de més, un objectiu que poques pel·lícules aconsegueixen, m’atreviria dir que aquest any només X-Men: Días del futuro pasado i aquesta.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Zootròpolis 2

La nova aventura de Judy Hopps i Nick Wilde recupera la fórmula que va convertir la primera entrega en un èxit: una ciutat vibrant, humor

KPop Demon Hunters

Hi ha pel·lícules que simplement entren bé, i n’hi ha d’altres que et contagien una energia especial. KPop Demon Hunters pertany clarament al segon grup:

Elio

Hi ha una sensació constant veient Elio: la d’estar davant d’una pel·lícula simplement correcta. I en el cas de Pixar, això ja és gairebé un

Marty Supreme

Hi ha pel·lícules que t’enganxen des del primer fotograma. Marty Supreme no és una d’elles, almenys no immediatament. Al principi costa entrar en el seu

Hamnet

Dirigida per Chloé Zhao, Hamnet és una obra profundament íntima i emocional que explora l’amor, la pèrdua i el dol des d’una mirada delicada però