Avorrida pel·lícula que vàrem poder veure a Sitges fa un parell de setmanes. Cuando despierta la bestia no és res més que còpia danesa de Déjame entrar, que canvia els vampirs per els licantrops.
La protagonista és Marie, una jove tancada en la comunitat costanera en què viu. La seva mare està en una cadira de rodes, i el seu pare s’ocupa de mantenir les mirades allunyades del poble envers la seva esposa i la seva filla. Un dia, Marie descobreix que el seu cos està començant a transformar-se. Li surt pèl al pit. Una mena de Teen Wolf femenina a l’estil nòrdic? No, si hagués estat així encara tindria un mínim de gràcia. La noia es començarà a adonar que el seu problema pot ser hereditari. Al mateix temps, la noia, que precisament no és gens guapa, s’acaba lligant amb el guapo del poble. A veure, tampoc és que en aquest poble hi hagi molt per triar, però aquesta relació forçada no deixa de ser absolutament inversemblant.
Cuando despierta la bestia és una pel·lícula previsible i absolutament mancada de gràcia. La suposada qualitat del cinema nòrdic és més virtual que real i aquesta pel·lícula n’és un exemple claríssim. El problema principal de la pel·lícula és que la bèstia a la que es refereix el títol no desperta fins 85 minuts de tedi, per proporcionar-nos cinc minuts de sang, en unes escenes massa fosques. El que se suposava que havia de ser clímax final potent, acaba essent del tot decebedor. Una estafa a tots nivells i una pèrdua de temps evitable.
