La debutant Julia Ducournau ens presenta Crudo, pel·lícula que explica en paral·lel el pas de l’adolescència a la vida adulta i construeix un relat centrat en el canibalisme.

La protagonista és Justine, una jove que entra a la facultat de veterinària on estudia la seva germana. Vegetariana estricta com tota la seva família, començarà a experimentar símptomes d’allò més estranys després de menjar carn crua en una prova d’iniciació. Aviat començarà a patir ansietat per menjar carn humana crua.

Crudo va arribar a Sitges precedida per la típica polèmica de desmais, etcètera, en els demés festivals on s’havia projectat. Reaccions completament exagerades i que només busquen ser eines de màrqueting. Res més lluny de la realitat quan un veu la pel·lícula que trastoca més per la part psicològica de la mateixa que no pas per les imatges. Aquesta pel·lícula no és una proposta morbosa de canibalisme plena d’escenes gore, just el contrari, les imatges estan tractades amb un aire de realisme i en la seva justa mesura. Més aviat la qüestió del canibalisme no deixa de ser secundaria o un McGuffin en una una pel·lícula sobre el pas de l’adolescència a la vida adulta i l’acceptació sexual. És just en aquí quan el paper del concepte de carnal pren un doble significat.

Digueu-li canibalisme o digueu-li excusa. Així que dels molts rerefons que podia haver triat la directora, ha optat pel més difícil i se’n surt amb èxit. Mèrit seu que li ha servit per passejar-se per tots els festivals de cinema fantàstic del món.

Crudo sap treure profit de la bona idea de partida i la desenvolupa amb correcció i mai se li escapa de les mans. La història en sí tampoc és nova, ja que inevitablement les característiques de la protagonista ens recorden a la Sissy Spacek de Carrie, tot i que els banys de sang en aquesta ocasió venen acompanyats de tastets de canibalisme.