No sóc un entusiasta del gènere bèl·lic. Ho reconec, majoritàriament m’avorreix. Fora de les obres mestres del gènere que reconeix tothom, la resta em semblen prescindibles. Per aquest motiu quan m’he de posar a veure una pel·lícula de guerra, ho faig amb molta mandra. Si a més el director és David Ayer, responsable de Dueños de la calle, Sin tregua i Sabotage, pel·lícules policials que no m’agraden, el meu nivell d’escepticisme envers Corazones de acero era molt gran. Al final ha estat una sorpresa molt agradable que em va tenir enganxat durant dues hores.
Ayer s’allunya del gènere policía, però no ho fa de la violència ja que Corazones de acero s’ambienta en la Segona GuerraMundial. L’acció del film succeeix en 24 hores, en un dia d’abril de 1945, en un moment en que els Aliats intentaven esquerdar la resistència dels nazis a Europa. Don Wardaddy Collier (Brad Pitt) és un sergent de l’exèrcit dels Estats Units que ha perdut a un dels tripulants del tanc que comanda. Sense temps per descansar, li assignen una nova missió, i per substituir al soldat mort li assignen un jove taquígraf (Logan Lerman) que s’acaba d’allistar, que mai ha trepitjat la línia de foc, i menys encara l’interior d’un tanc.
La pel·lícula retrata amb una cruesa tremenda les conseqüències físiques i psicològiques que la guerra té pels soldats. Només li recrimino a Ayer que en ocasions es recrea en la violència. En aquesta pel·lícula no hi ha subtileses i la càmera no opta per sortir de plànol quan ha de mostrar una mort violenta. És queda allí, en un plànol general per ensenyar-nos el que normalment no veiem. Les pel·lícules ambientades a les Segona Guerra Mundial solen tenir un aura de romanticisme, que poques vegades el cinema s’ha atrevit a trencar. M’atreviria a dir que des de Salvar al soldado Ryan aquest conflicte bèl·lic no era retratat d’aquesta manera. Les imatges que ens mostra la pel·lícula tenen un efecte hipnòtic, com si l’espectador estigués vivint un malson a través dels protagonistes. Un resultat que l’atribueixo a la gran feina del director de fotografia.
Corazones salvajes podria ser perfectament una pel·lícula independent sobre la guerra i un pseudodocumental sobre la vida en un tanc. El canvi de to de la pel·lícula es produeix cap al final, on es torna més comercial, en el moment en que el tanc s’enfronta sol a un exèrcit de terra alemany. Segurament és la part més Hollywood, i alguns espectadors es puguin molestar per un cert canvi de to, però personalment m’ha agradat.
Corazones de acero és una molt bona pel·lícula, d’aquelles que et deixen tocat al fnal i que et porten a la reflexió durant i després de la projecció. Per acabar, per què s’ha traduït el títol per l’impersonal i oblidable Corazones de acero quan l’original, Fury, és molt millor?
