Pel·lícula nova zelandesa dirigida pel debutant James Ashcroft que ens narra la història d’una família formada per la mare, el pare i un fill i una filla adolescents, que són atacats en un dia tranquil de senderisme enmig de la natura. El que podia semblar un atracament acaba en un acte d’extrema violència que conduirà a un segrest de la família sense que els atacants acabin d’aclarir quines són les seves intencions.

Come Home in the Dark comença de manera molt dura i contundent, de tal manera que deixa a l’espectador sense respiració. Però a mesura que avança la cinta, és incapaç de mantenir la tensió en el pràcticament escenari únic que és l’interior del cotxe familiar.

Un podria pensar que en anar-se descobrint a poc a poc la trama, la pel·lícula es tornaria més interessant, però el que ens trobem aquí és justament el contrari. Ja arribats al final i havent descobert la veritat sobre els personatges i les intencions dels dolents , ja estàs esgotat per la seva monotonia. Que al final et sigui igual què els passi als personatges, després d’un principi que ha estat un cop de puny a la cara de l’espectador, fa que no resulti satisfactòria perquè no ha aconseguit mantenir el ritme i enganxar a l’espectador.

Bàsicament, la pel·lícula es divideix en dues parts. Una que ens recorda a Haneke i el seu Funny Games i l’altra que és previsible i avorrida. També intenta reflexionar sobre la violència i fer-nos pensar si només els violents són culpables o també aquells que essent coneixedors d’uns fets, miren cap a una altra banda i no fan tes, sigui per por a represàlies o qualsevol altra excusa.

Come Home in the Dark és una d’aquelles tantes pel·lícules de gènere que tenen un bon punt de partida, una bona idea que no dona per una pel·lícula i que s’allarga i allarga perquè necessita omplir-la amb metratge amb l’afegit que no és capaç d’aportar res de nou a una història que ja hem vist mil i una vegades en el cinema.