Liam Neeson ha tingut una segona vida cinematogràfica a partir de Venganza. En aquesta segona vida, que li ha arribat en plena maduresa, s’ha convertit en un inesperat action-hero que reparteix bufes a tort i a dret. És per això que Caminando entre las tumbas ens pot arribar a confondre i pensar que estem davant una proposta semblant a Non-Stop. Aquí, Neeson, també reparteix, però la pel·lícula no és ni molt menys d’acció, ni el seu personatge té res a veure amb els que darrerament l’han fet popular dins el gènere d’acció. Caminando entre las tumbas és més aviat un thriller amb punts dramàtics, així que si prèviament no sabeu de què va la cosa, és possible que algú es pugui sentir decebut perquè la pel·lícula no acabi essent el que s’espera.

Caminando entre las tumbas està basada en una de la sèrie de novel·les escrites per Lawrence Block i protagonitzades pel detectiu Matt Scudder. No és la primera vegada que Matt Scudder trepitja al cinema. Al 1986 Jeff Bridges va interpretar el mateix personatge a 8 millones de maneras de morir. En aquesta ocasió s’aliarà a contracor amb un traficant de drogues per atrapar a uns assassins que segresten i maten dones.

Caminando entre las tumbas ja avisa, parla de caminar i no de córrer, i la pel·lícula fa això precisament, caminar lentament fins a la seva resolució. La història en sí no és molt original, però el que sí destaca és la seva posada en escena. Amb un innegable aire de sèrie B, la violència es mostra de forma seca i bruta. Els principals valors de la pel·lícula els trobem en un immens Liam Neeson, que mostra una actitud que omple tota la pel·lícula, i també una atmosfera fosca i boirosa, que el seu director, Scott Frank, ens transmet a través de les imatges i la música. Ja he dit abans que a nivell de guió és on més fluixeja, la història no és massa original i en relació a la caracterització de personatges, escapa poc dels arquetips. Malgrat els seus defectes es deixa veure força bé pel seu clima, violència i falta de pretensions.