Després d’uns anys perdut i oblidat, Neil Jordan torna més en forma que mai. Jordan reincideix en diversos temes i obsessions que l’han marcat a la seva carrera cinematogràfica amb Byzantium. Al tractar-se de vampirs, i tenint en compte que la pel·lícula no és en cap cas corrent, no costa gens endevinar el perquè el realitzador d’Entrevista amb el vampir va decidir dirigir-la. A Byzantium, Jordan parla dels vampirs sota unes premisses diferents, però igual de sagnants com se li demana al gènere. La protagonista és una vampiressa que a part d’alimentar-se, també és una mica puta. De fet, bastant, que per això munta una casa de barrets que li serveixi d’aixopluc per la seva filla i ella mateixa. Jordan aporta elements nous a la mitologia dels vampirs, elimina algunes llegendes al seu respecte, però manté la seva essència, fent-los absolutament reconeixibles. El relat funciona com una mena de La Riera amb vampirs, i la veritat és que enganxa i funciona.
Les protagonistes són la espectacular Gemma Arterton i Saoirse Ronan, que interpreten a mare i filla vampirs, que porten anys fugin dels seus perseguidors. La fotografia de la pel·lícula és certament especial, provocant alguns instants veritablement hipnòtics. Byzantium és una pel·lícula que crea fascinació i que gira al voltant de la violència i amor. Gran part de lo bo de la pel·lícula és el to marcadament clàssic de la mateixa.
Si Dràcula mira pelis de vampirs, amb Crepúsculo posaria el dit avall, però amb Byzantium el dit apuntaria cap amunt.
