Pel·lícula espanyola de baix pressupost produïda per Antonio Banderas, que s’ha reservat també el paper de protagonista. Estrenada a Sant Sebastià i a Sitges, el problema d’Autómata és la manca d’originalitat.

Ambientada a l’any 2044, la població de la Terraha disminuït notablement a causa de les tempestes solars que han convertit el planeta en un desert. La població que queda es concentra en grans ciutats preparades per protegir les vides dels supervivents del planeta. Jacq Vaucan (Antonio Banderas) és un agent d’assegurances d’una empresa de robòtica que descobreix que els robots han après a reparar-se a sí mateixos i a prendre decisions. Els robots es salten els paràmetres amb que varen ser programats. El salt evolutiu dels autòmats posa en qüestió la supremacia humana.

Tot el que ens proposa la pel·lícula ja ho hem vist moltíssimes vegades, començant per les lleis de la robòtica d’Asimov, així com referències que ens recorden a produccions semblants com Blade runner. Tot plegat, molt vist, sense aportar res original ni destacable. Un treball de reciclatge de talla i enganxa d’altres produccions molts millors que aquesta. Autómata és un mix d’un munt de pel·lícules de ciència ficció.

A Autómata no hi trobareu cap element original. Tot està vist i explicat, fins i tot la seva estètica, que és bona, però que qualsevol pot endevinar de quina pel·lícula ho ha copiat. Us ho podeu agafar com un joc per pal·liar d’avorriment.

Autómata esdevé una pel·lícula avorridíssima, freda, fluixa en el guió i en la seva posada en escena, dirigida a un públic que no veu pel·lícules de ciència ficció. I és que si vols parlar d’intel·ligència artificial ho has de fer molt bé i ser molt original, cosa que Autómata no és.