Assassin’s Creed és l’adaptació cinematogràfica del videojoc estrella d’Ubisoft. Un subgènere en què no hi ha pel·lícula que passi de la mediocritat. Aquesta pel·lícula ho ratifica i ho eleva al següent nivell d’idiotesa.

Michael Fassbender interpreta a Callum Lynch, un condemnat a mort que és rescatat per un empresari interpretat per Jeremy Irons que el rescata per utilitzar en ell una tecnologia que li permetrà desbloquejar els seus records genètics per trobar un objecte. Lynch reviurà com si fos ell, els records d’un avantpassat que va viure a Espanya en el segle XV, el qual era membre d’una germandat d’assassins que lluitava de feia segles contra l’ordre dels Templers.

La pel·lícula no funciona en cap aspecte i esdevé un dels desastres creatius més grans de l’any. Posats a analitzar-ho és normal, primer per no contractar un guionista capaç d’escriure alguna cosa que s’entengui, i segon per encarregar la direcció a Justin Kurzel, el mateix que va perpetrar la somnífera, pretensiosa i passada pel filtre de Joc de trons adaptació de Macbeth que també va protagonitzar Fassbender.

La fotografia de la pel·lícula és carregosa. Kurzel dóna a la imatge un filtre de boira permanent, fins i tot en espais interiors, que dificulten la visió. No se sap ben bé perquè fa servir aquest recurs, si per una manifesta pretenciositat o per ocultar uns mals efectes especials.

El pitjor és el guió que no explica absolutament res. Al final és un seguit d’escenes d’acció absurdes i avorrides sobre un grup de persones que no paren de córrer durant tota la pel·lícula per trobar un objecte, se suposa que màgic. Tampoc se’ns explica què fa, només que li hem de tenir por i és molt poderós.

Assassin’s Creed és un embolic a tots nivells, una autèntica pèrdua de temps. No és que sigui molt llarga, però en el seu visionat els minuts semblen durar el triple. Absurda, pomposa, ridícula, mancada d’ànima i sentit, Assassin’s Creed és una de les fermes candidates a pitjor pel·lícula de l’any. El millor de la pel·lícula és que s’acaba.