Venuda erròniament com una pel·lícula de terror, probablement l’espectador es pugui decebre en trobar-se un producte ben diferent. En tot cas, Antebellum pertany al tipus de pel·lícules amb un component contra el racisme que pateixen els afroamericans als Estats Units, com en les pel·lícules de Jordan Peele, que aquí s’hi afegeix el component feminista. El resultat no està al nivell, ni de bon tros, de Déjame salir o Us, perquè la gràcia que té Peele en aquestes pel·lícules no la trobem a Antebellum, que es perd un discurs maniqueista que no deixa que l’espectador pensi i tregui les seves conclusions. No obstant és una pel·lícula interessant.
Primer de tot, deixar clar que no faré espòilers, no vull espatllar el gir shyamalanesc a ningú. Només diré que és una pena que el gir arribi tan tard, passada l’hora llarga de pel·lícula. La veritable història comença en el gir i, tot i que aconsegueix sorprendre’ns, el preu és una hora llarga avorrida i en què no passa massa res. El màxim que puc dir és que està narrada en dos temps. Els dos sobre el racisme, el primer durant l’època de l’esclavatge i les plantacions en la guerra de secessió, i el segon, transcorre en l’actualitat. En la primera part no deixa d’oferir-nos el que altres pel·lícules han mostrat millor, i en la segona simplement és discursiva i molt avorrida. Quan es produeix el gir, la pel·lícula troba la seva identitat, però és tard. Una pena perquè la idea és molt potent.
La denúncia es produeix amb poca gràcia i cap habilitat, al contrari de les pel·lícules de Peele. No obstant això, amb el gir a la mà, la pel·lícula funciona. Tot i que tampoc és del tot original perquè m’ha recordat molt a una pel·lícula de terror en concret que no diré per no aixafar la guitarra. En mans d’un director que hagués sabut explicar l’origen del racisme als Estats Units, seria una pel·lícula molt millor perquè tindria alguna cosa a dir. Es queda molt en la superfície del conflicte i no aprofundeix com la història demana, només espera sorprendre’ns amb el gir i fer que li perdonem tot el que hem vist abans, si no ens hem adormit pel camí.
La pel·lícula té bones intencions i el missatge és necessari, però la manera de donar-lo és molt desencertada. Tanmateix, la idea és bona com per perdonar-li algunes coses i deixar-se endur per un tram final que t’arregla la pel·lícula i fa que donis per bo el temps que hi has invertit. Si aquest simplisme fa que algú arribi a la conclusió que no és bona idea reelegir a Trump, endavant!
