Ant-Man and The Wasp: Quantumania

Tercera entrega de la saga i la més fluixa i menys divertida de les tres. Repeteix el director, Peyton Reed, i la resta del repartiment, en el qual entra Jonathan Majors com a Kang. Aquesta pel·lícula presenta en una pel·lícula el nou gran malvat de Marvel després de Thanos, després que una de les variants aparegués a la sèrie Loki.

Després d’un pròleg, que és el millor de la pel·lícula, els protagonistes es veuran atrapats ràpidament en el Regne Quàntic, del qual hauran de lluitar per sortir-ne, al mateix temps que ajudar als rebels a lluitar contra el dictador que els governa, Kang.

El principal problema de la pel·lícula és que no té res a explicar, més enllà de la presentació de Kang. Funciona com a presentació de Kang? La resposta és que sí. Funciona com a pel·lícula individual? La resposta és que no. Reed renuncia a fer una pel·lícula per limitar-se a posar només un cargol en la maquinària Marvel. Així no era com abans Marvel feia les coses. Més enllà de presentar univers, cada pel·lícula funcionava per ella mateixa amb la seva pròpia història i personatges. Per presentar Kang i donada la seva complexitat, el millor hauria estat fer-ho en una pel·lícula pròpia en lloc d’una d’Ant-Man, ja que les aventures èpiques (perdoneu-me la broma) li van grans.

Els elements que van fer destacables les pel·lícules anteriors, aquí en prou feines hi són presents o no hi surten. L’humor no funciona i està molt per sota de la primera que va comptar amb un guió d’Edgar Wright, Joe Cornish, Adam McKay i Paul Rudd. Jeff Loveness ha estat el guionista d’aquesta i el resultat ha estat mediocre. Els pocs acudits que hi ha són de manual i no fan gràcia. He trobat a faltar les formigues, els objectes que s’augmenten i es redueixen, així com els secundaris que havia presentat en les dues anteriors, com els interpretats per Michael Peña i Randall Wu.

Tinc la sensació que s’ha fet amb pressa i que s’ha buscat fer una pel·lícula èpica amb un personatge que el que millor funcionen són les històries divertides, entretingudes i intranscendents. Perquè no tots els superherois han de salvar el món, l’univers i el multivers. En necessitem també dels que salven el barri, com Ant-Man.

El millor és Jonathan Majors que està molt convincent com a Kang. L’actor té presència i ha sabut transmetre el perill i poder d’un egòlatra sense límits. Les millors escenes de la pel·lícula són les que apareix ell. Llàstima que ho fa tard, a mitja pel·lícula. La primera hora és una cosa molt insulsa en la que sobresurt una escena protagonitzada per Bill Murray que podria ser una escena eliminada que Taika Waititi va deixar en el calaix de Thor Love and Thunder.

Pel que fa a Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michelle Pfeiffer i Michael Douglas estan molt bé com sempre. Però el guió no els dona res interessant per desenvolupar-se o créixer. Són els mateixos personatges amb les mateixes relacions, perquè la pel·lícula està massa preocupada en encadenar escenes d’acció i explosions, sense deixar que els personatges evolucionin.

M’ha agradat Kathryn Newton com a Cassie, la filla de Scott. Ella ho fa molt bé i el seu personatge, que ja no és la nena petita de les anteriors, està ben construït i mou les trames i relacions.

Sobre el CGI he de dir que molt bé. El Regne Quàntic està molt ben fet. Molt inspirat en races i elements de Star Wars, es nota que Reed ve de The Mandalorian. No serà l’únic element que ens recorda a Star Wars, també la trama de la revolució o el mateix Kang. Majors pren coses tant de Darth Vader com de Kylo Ren. La part dolenta del CGI la concentra l’inquietat aspecte visual de MODOK, que reinventa a pitjor, per lligar-lo innecessàriament amb les anteriors.

Ant-Man and The Wasp: Quantumania sense ser una mala pel·lícula, tampoc és bona. Serà un aprovat justet, molt lluny del nivell que Marvel ens tenia acostumats. Alguna cosa està passant a Marvel que expliqui el descens, respecte a la mitjana de les seves produccions. Només espero que algú hi posi remei abans que sigui tard. Et pots permetre el luxe de fallar amb Ant-Man, però no amb uns Avengers o qualsevol altre títol important, que podria perjudicar més fort la marca Marvel Studios.

Aquí podeu escoltar el podcast en què en parlem amb més detall.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com

Civil War

Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va