Seqüela de l’spin-off d’Expediente Warren. Després la molt decebedora primera pel·lícula, queda clar que James Wan va prendre nota i va decidir repetir la fórmula que havia funcionat a Ouija: El origen del mal. Després d’una molt dolenta primera pel·lícula, Ouija, els seus responsables en van fer una preqüela, pel que no calia saber res de la primera. En aquesta ocasió van contractar un director de veritat, Mike Flanagan. Wan ha repetit la jugada i ha confiat en David F. Sandberg, que venia de triomfar amb Nunca apagues la luz, per reviure la saga de la nina Annabelle i no deixar que morís en un record de misèria. Com que Annabelle no ens explicava com es va crear la nina, va ser fàcil plantejar una preqüela que fos realment la seva creació i descobrir quin era l’esperit que li donava vida.

Les protagonistes són un grup de nenes òrfenes i una novícia, la germana Charlotte, que han abandonat l’orfenat que acaba de ser clausurat. La curiositat de les nenes acaba alliberant un mal ancestral personificat en la nina Annabelle que buscarà un cos en què habitar.

Annabelle: Creation no és que sigui molt original, no ho és i tampoc ho busca, però és tremendament efectiva com a pel·lícula de terror mainstream, i tot en ella funciona. L’aspecte més destacable és el visual i el fet de saber col·locar els espants i que funcionin. Digueu-li que estem en un túnel del terror de pel·lícula, en què ja saps què et trobaràs, però que t’ho passes molt bé mentre t’espanten.

Annabelle: Creation no aporta res de nou al gènere, però deixarà satisfet el públic generalista que vagi a la sala de cinema per passar una mica de por. No hem d’oblidar que estem davant un producte inferior de la franquícia d’Expediente Warren. Dins de festivals com el de Sitges, no passa cap comparativa perquè allí veiem moltes produccions atrevides de veritat, però en multi-sales funcionarà de primera.