Ghostland

Pascal Laugier es va fer un nom amb la polèmica Martyrs, una pel·lícula sense idea i argument que només se sustentava amb imatges violentes que buscaven la provocació perquè se’n parlés.

Ghostland comença interessant. Sota una mirada atenta al cinema de Tobe Hooper, i La matanza de Texas en particular, aviat comencem a apreciar alguna cosa en la seva trama que no funciona. De cop, arriba un gir inesperat per donar coherència allò què hem vist fins aleshores. Coherència? Una mica sí, però a canvi d’un gir que força la situació i converteix una pel·lícula que prometia en un torture porn avorrit de l’escola Saw.

La pel·lícula ens narra la història de dues germanes que es traslladen a viure amb la seva mare en una casa de la seva recent difunta tieta. Durant la primera nit a la casa, dos psicòpates hi entren i obliguen a la mare a defensar a les seves filles. Durant l’atac, les dues han tingut vivències diferents i han afrontat el trauma de manera diferent i les seves personalitats patiran una alteració. Al cap de 16 anys, una de les germanes s’ha convertit en una escriptora de novel·les de terror famosa, i l’altra encara viu amb la mare, incapaç de superar els fets d’aquella nit. Quan les tres es tornin a trobar en la mateixa casa en què van succeir els fets d’aquella fatídica nit, començaran a produir-se situacions rares.

Laugier juga al mateix que pel·lícules com A l’interior, despullar qualsevol coherència de guió per exposar el que vol, i oblida conscientment una possible lògica. Personalment, crec que això és enganyar a l’espectador i aquí crec que s’abusa d’aquest recurs. Ghostland, presentada en el darrer Sitges, em va semblar un bunyol considerable, ja que també resulta excessiva a tots els nivells i al final és un espectacle macabre sense cap sentit.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Ready or Not 2

L’èxit inesperat de Ready or Not feia pensar que una seqüela podia ampliar el seu univers i recuperar la barreja d’humor negre, terror i sàtira

Michael

Michael Jackson és, probablement, l’artista més icònic i alhora més controvertit de la música popular del segle XX. Michael pren una decisió clara des del

Sentimental Value

Després de sorprendre amb Thelma i consolidar-se internacionalment amb La pitjor persona del món, Joachim Trier torna amb la que és la seva obra més

Super Mario Galaxy: La pel·lícula

Si la primera aventura cinematogràfica de Mario va funcionar perquè traslladava amb fidelitat l’esperit dels videojocs a la gran pantalla, aquesta seqüela segueix exactament el

Send Help

Després de més de quinze anys sense dirigir una pel·lícula de terror pura, Sam Raimi torna al gènere amb Send Help, una proposta que confirma