Absolutament innecessari remake del clàssic de Paul Verhoeven del 1987, que es carrega tota la ironia i càrrega política que contenia la pel·lícula. La subtilesa deixa pas a l’evidència en un cinema que no estimula les neurones de l’espectador. Aquest missatge va dirigit a qualsevol que li agradi l’original: escapeu-ne abans no sigui massa tard. I per aquells que tinguin al·lèrgia a veure pel·lícules anteriors al 2000: endavant, no desentona amb la resta de remakes desastrosos que s’estan fent els últims anys. Aquests dies he pogut llegir alguna de les crítiques de la pel·lícula, i m’he fixat amb una que deia que era molt millor que el remake de Desafio total. A veure, allò era un despropòsit de dimensions còsmiques, i serà referent negatiu sempre que parlem de remakes.
Dir que Robocop (2014) és millor no és dir gran cosa. El nou Robocop ha costat 10 vegades més que l’original, però els seus 100 milions de pressupost no llueixen per enlloc. Robocop (2014) no és lo espectacular que prometia, malgrat que penso que no s’hauria d’haver planificat que ho fos, perquè no li cal. Algú recorda el Robocop volador de Robocop 3? El missatge és prou contundent i el millor que li va a aquesta història és la sèrie B i un pressupost ajustat. Robocopés filla del seu temps i fer-la avui deixa de tenir sentit perquè el seu concepte està molt lligat als Estats Units de Ronald Reagan. El trasllat actual es fa sense referents polítics ni tampoc reflexa la societat violenta de l’original. Al remake, la corrupció és de la pròpia policia i la crítica, per dir alguna cosa, és pels mitjans de comunicació. El remake sí que té un missatge clar, que la privatització de l’exèrcit, en cas d’existir, seria una cosa dolenta. El punt de vista de Robocop (2014) és molt diferent a l’original, ja que es centra en el dilema entre home i màquina, i la relació d’aquest amb la seva família.
El protagonista és Joel Kinnaman, conegut per la sèrie The Killing. No sé si perquè té un rostre agradable que el director José Padilha, té la necessitat imperiosa de mostrar-lo sense casc. Caldria haver-se fixat més amb un remake que sí que val la pena com Dredd, a l’hora de pensar en el de Robocop. Desafortunadament no ha estat així, i s’ha volgut fer una pel·lícula per masses on la violència, la sang i el gore de l’original són inexistents. Com he dit abans, potser aquesta història sense el referent de Verhoeven ens la miraríem amb uns altres ulls. Robocop (2014) no millora l’original en cap dels seus aspectes. Al final, el tant criticat uniforme de Robocop acaba essent igual perquè que es perdi el disseny és irrellevant quan s’ha perdut l’ànima en aquesta producció freda i sense gràcia. Una ànima que curiosament reivindica constantment el protagonista, però no la pel·lícula.
