Grace de Mónaco

Pel·lícula que no passa de telefilm del canal Lifetime. Si aquesta ha de ser la pel·lícula que ha d’aixecar la carrera de Nicole Kidman, l’actriu australiana ho té clar. El director ha estat Olivier Dahan, responsable també d’un altre biopic, el d’Edith Piaf a La vida en rosa. Un dels problemes que arrossega la pel·lícula és la nul·la caracterització de Kidman com a Grace Kelly, pel que en tot moment penses que la que s’ha casat amb un príncep és la protagonista de Calma total. Era el que buscava el director? No és que Nicole Kidman ho faci malament, és que el director és tant nefast dirigint actors que a vegades sembla que Kidman demani a la càmera que la deixi en pau. I dic això per l’abús de primers plànols constants a l’actriu, que la fan semblar més a un monstre de Jack el cazagigantes, que no pas a una princesa. Uns primers plànols que no la beneficien per estar massa castigada pel bótox. Les interpretacions més destacades són les dels secundaris: Tim Roth, Parker Posey i Frank Langella.

La pel·lícula es concentra en un capítol molt concret en la vida de Grace Kelly. El moment en que no se sent útil a palau, i rep la oferta d’Alfred Hithcock (en la enèsima presència ficcionada del director de Los pájaros en lo que portem d’any) per protagonitzar Marnie, la ladrona. La pel·lícula ens mostra el canvi que provoca que la princesa deixi definitivament enrere el seu passat com actriu, i troba el seu rol dins la família reial de Mònaco.

El principal problema de la pel·lícula és que és avorrida com ella sola. És una peli d’una idea a la que no para de donar-hi voltes i voltes, pel que el cansament i la desconnexió de l’espectador envers ella no tarden en arribar. Tampoc la plana direcció d’Olivier Dahan convenç, ja que no ofereix res que ens faci pensar que no estem davant un telefilm. El que desprèn la pel·lícula és fredor, manca d’ànima, la sensació de que tot és buit perquè només toca la superfície. Al final et quedes amb la sensació que lo més interessant no s’explica, i que s’ha fet una ficció a partir de titulars d’articles de diaris i revistes de l’època. Al final esdevé una pel·lícula tant oblidable com prescindible.

Si us interessa la figura de Grace Kelly en aquesta pel·lícula no hi trobareu res que valgui la pena.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7

Companion

Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs