Greyhound

Tom Hanks és el protagonista i guionista d’aquesta adaptació de la novel·la de C.S. Forester, The Good Shepherd, inspirada en fets reals. Si bé la història que ens explica la pel·lícula no va passar i els personatges no són els que són, la novel·la s’inspira en capitans i vaixells que sí que varen existir per explicar aquesta història.

Hanks interpreta a un religiós capità d’un vaixell de guerra americà, que durant la II Guerra Mundial, concretament l’any 1942, quan els americans encara no havien entrat en la guerra, ha de protegir a una flota de vaixells que transporten mercaderies i altres subministraments des dels Estats Units fins a Gran Bretanya, com a ajuda. Durant el trajecte, enmig del mar, en una zona sense cobertura aèria, seran atacats per diversos submarins nazis.

Tot i ser dues pel·lícules molt diferents, Greyhound em recorda en estructura a Dunkerque, per coses bones que té aquella pel·lícula i que comparteix amb aquesta. Una d’elles és la durada. La pel·lícula dura poc més de 90 minuts amb títols de crèdit inclosos. Va al gra, no s’entreté i t’explica la història que vol sense floritures. La durada ajuda a la pel·lícula a tenir un bon ritme, a tenir acció sense parar i a mantenir la tensió durant tota la projecció. La música és també un dels aspectes que l’aproximen a la pel·lícula de Nolan. La partitura de Blake Neely, reforça a través dels instruments els diferents atacs que es produeixen en pantalla i ajuda a mantenir-nos tensos.

Greyhound és una magnífica pel·lícula de vaixells contra submarins, d’estil clàssic, però rodada amb efectes i mitjans moderns. Per altra banda, Tom Hanks ens ofereix una interpretació, com sempre, sensacional. La seva experiència prèvia com a capità de vaixells o avions i en la II Guerra Mundial, d’altres pel·lícules, el converteixen en el protagonista perfecte d’aquesta història. Hanks transmet carisma i sentiments des del primer instant, en el paper d’un home religiós que ha de portar el seu ramat, la tripulació i la flota, a port segur.

Per les circumstàncies actuals la pel·lícula no ha arribat en cinemes i Apple TV+ ha pagat 70 milions de dòlars a Sony pels seus drets. Sony ha donat aquesta xifra per bona, després que la pel·lícula li costés 50 milions. Se n’emporta 20 de nets, estalviant-se la campanya de promoció de repartir la recaptació amb els cinemes. Per altra banda, l’espectador i tota la família la pot gaudir només amb el pagament de 5 euros de subscripció mensual d’Apple TV+, un preu molt més econòmic que si s’hagués estrenat en VOD o en sales. L’única pega, que pels efectes de so i més immersió, en una sala de cinema s’hagués gaudit molt més.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7

Companion

Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs