Nova pel·lícula de terror de Blumhouse que dirigeix Jeff Wadlow, el futur director de la nova adaptació de Masters of the Universe. Veient el que ha fet aquí, no us estranyi si la versió de la Cannon del 1987 resulta ser millor.

Com és habitual en les produccions de Jason Bloom, el pressupost ha estat molt baix, en aquest cas concret de 3,5 milions de dòlars. El guió es va escriure molt ràpidament i el rodatge només va durar 23 dies. El pitjor de tot és que en aquesta pel·lícula això es nota molt. El guió i la pel·lícula s’han rodat amb presses i la història no ha tingut la revisió que li calia.

El càsting d’actors i actrius no és millor. Els joves protagonistes es passegen per la pel·lícula sense tenir molt clara la seva funció, que en definitiva és morir.

La història gira al voltant d’un grup d’amics que viatgen a Mèxic. Allí coneixen a un jove que els acabarà enganyant per fer-los jugar a una versió sobrenatural del joc de Veritat o repte, que en realitat és una maledicció de la qual no podran deixar de participar-hi, ja que si abandonen el joc, moriran.

El plantejament de la pel·lícula i que aquesta es tradueixi en una successió de morts absurdes m’ha recordat a la gran saga Destino final. Però ja d’entrada la comparació em fa mal, perquè aquella saga, a part de comptar amb millors intèrprets, també s’ho treballava molt en el gore i en la crueltat de les escenes de mort, cosa que no passa a Verdad o reto.

Ja no parlo que no fa por, perquè seria catastròfic si aquesta hagués estat la seva pretensió perquè comparar-la amb la recent Un lugar tranquilo, ja representa tot un insult per la cinta de John Krasinski.

Visualment la pel·lícula és un espant i no aprofita per fer unes coreografies mortals que valgui la pena veure. Des d’aquestes línies, volem convidar al seu director, Jeff Wadlow, que si vol continuar a la indústria del cinema, sempre podrà vendre crispetes.

Però escriuré alguna cosa positiva abans d’acabar perquè d’entrada ja era molt conscient del que anava a veure i com a mínim no em vaig avorrir, tot i que tot es desenvolupa de manera molt previsible i poc original. Ho confesso, ha estat un plaer culpable. Sóc conscient de tot el dolent que té la pel·lícula, que és tot, però m’he divertit.

Verdad o reto és una pel·lícula feta amb una plantilla de guió que només ha vist la llum gràcies al seu productor, quan la seva veritable naturalesa era ser estrenada en un lloc recòndit del catàleg de Netflix.