The Wall

Darrera pel·lícula de Doug Liman (Al filo del mañana, Barry Seal: El traficante), protagonitzada per Aaron-Taylor-Johnson i John Cena.

The Wall és d’aquelles pel·lícules que ens vol transmetre tensió en un sol escenari, un plantejament semblant a Buried o Última llamada. En aquesta ocasió, l’escenari és una paret en un indret desconegut d’Afganistan. Dos soldats nord-americans es troben al punt de mira d’un letal franctirador iraquià, i queden atrapats en mig del no-res. Mentre un d’ells és abatut l’altre es trobarà emparat només per una precària paret que amenaça d’ensorrar-se en qualsevol moment i quedar-se a la mercè de l’enemic. Només li quedarà superar en enginy al franctirador si pretén sobreviure. The Wall funciona com un thriller psicològic en el qual el soldat i el franctirador intentaran enganyar-se i minar-se la voluntat.

A Liman li ha estat suficient utilitzar pocs recursos, molt menys dels que ens té acostumats en els seus treballs amb Tom Cruise. La pena és que, tot i no ser una mala pel·lícula, li falla el fet de mantenir la tensió com les pel·lícules en les quals s’inspira. En alguns moments, aquesta tensa espera es converteix en tedi i la tensió desapareix fins que torna a pujar el ritme. A The Wall se li requeria la capacitat de mantenir la tensió, i amb això fracassa, però en canvi en moments puntuals és brillant. En aquesta pel·lícula, el plantejament de la situació de carreró sense sortida del protagonista arriba massa aviat, i el que ens queda són uns minuts molt llargs que el director emplena amb converses avorrides que no porten enlloc. Els millors moments es produeixen en els girs de guió, més que res perquè et desperten de la migdiada, i sobretot en el tram final i resolució de la pel·lícula.

Doug Liman controla millor les escenes d’acció que no pas els diàlegs, els quals juguen en contra del resultat de la pel·lícula. Si el duel verbal hagués estat tan bo com el físic, estaríem parlant d’una altra pel·lícula. L’adrenalina s’envaeix massa aviat i la profunditat dels personatges no passa de la superfície.

 

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a