Quan Toy Story 3 va posar punt final a la història d’Andy, semblava que Pixar havia aconseguit l’impossible: tancar una saga perfecta amb un dels finals més emotius de la història de l’animació. Toy Story 4, tot i que innecessària, va trobar una nova història i va oferir un comiat semblava un nou tancament. Per això, Toy Story 5 arriba amb una motxilla molt pesada. No n’hi ha prou amb retrobar aquests personatges; cal demostrar que encara hi ha alguna cosa nova per explicar.
I aquest és, precisament, el gran problema de la pel·lícula.
Pixar continua sent el referent tècnic de l’animació. El nivell visual és senzillament espectacular. Les textures, la il·luminació i el tractament dels materials són d’un realisme extraordinari. Cada fotograma sembla una obra d’art i probablement estem davant de la pel·lícula més impressionant de la franquícia des del punt de vista visual. En aquest aspecte, l’estudi continua jugant en una lliga pròpia.
Narrativament, però, la inspiració no acompanya aquesta excel·lència tècnica.
La decisió de convertir Jessie en la protagonista és arriscada. Després de tants anys fent de secundària, el personatge ocupa el centre del relat. El problema és que el seu arc dramàtic promet molt més del que acaba oferint. És el fil argumental més interessant de la història, però queda a mig desenvolupar.
Encara costa més entendre el tractament que reben Woody i Buzz. Són els dos personatges que han construït la identitat de la saga i aquí queden relegats a un segon pla. Woody, especialment, torna després del magnífic final de Toy Story 4 només per convertir-se en un personatge gairebé irrellevant. Buzz tampoc recupera el protagonisme d’altres entregues, encara que les diferents versions del personatge deixen alguns dels moments més divertits del film. En general, l’humor funciona força bé i hi ha diàlegs molt encertats, tot i que també apareixen acudits, com els de la panxa o la calvície de Woody, que desentonen amb el nivell habitual de Pixar.
La pel·lícula també pateix un problema d’estructura. Acumula tantes trames paral·leles que la principal acaba semblant una secundària més. En molts moments recorda més els curts i especials televisius de Toy Story que no pas una nova gran aventura cinematogràfica. Tot plegat transmet una estranya sensació de dispersió.
Però és el seu discurs el que acaba deixant més fred. El plantejament inicial, que confronta les pantalles amb el joc imaginatiu, era molt prometedor. Era una oportunitat magnífica per reivindicar el valor de la imaginació, de les joguines i del joc compartit. En canvi, Pixar prefereix no mullar-se. La tecnologia deixa de ser un conflicte real i el relat acaba suavitzant el missatge fins a convertir-lo en una reflexió excessivament prudent. No hi ha una aposta clara, ni tampoc una conclusió que deixi empremta. És una llàstima perquè la premissa donava per a molt més.
No tot són males notícies. La pel·lícula continua sent molt entretinguda i manté el ritme durant tot el metratge. També és interessant la manera com representa visualment el món imaginari de Bonnie, diferenciant-lo estèticament de la realitat, una idea que aporta personalitat i demostra que Pixar encara busca noves maneres d’explicar històries.
Tanmateix, la sensació que queda és que Toy Story 5 existeix perquè la franquícia continua sent rendible, no perquè tingués una història imprescindible per explicar. Reutilitza esquemes narratius, desfà en part el final de Toy Story 4 i deixa la porta oberta a noves continuacions que poden allargar indefinidament una saga que ja havia trobat el seu final perfecte.
No és una mala pel·lícula. És divertida, visualment impecable i conserva bona part de l’encant dels seus personatges. Però també és la primera vegada que una entrega de Toy Story transmet la sensació que ja no mira cap endavant, sinó cap enrere.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
