Michael Jackson és, probablement, l’artista més icònic i alhora més controvertit de la música popular del segle XX. Michael pren una decisió clara des del primer minut: centrar-se en l’ascens de l’artista, en la música, en el fenomen escènic, i deixar en un segon pla, gairebé com a pinzellades, la part més fosca i complexa del personatge, la qual es queda fora del marc temporal que abasta.

Jaafar Jackson fa una interpretació magnífica. Replica la presència física de Michael amb una precisió que sorprèn, i Juliano Valdi és, si fos possible, encara millor com a Michael petit. Moltes de les escenes de concert semblen extretes directament de les gires reals de Jackson, però Jaafar no es queda només amb la iconografia: capta també els gestos més petits, la veu, el somriure. És imprescindible veure-la en versió original, no doblada, i en una sala amb un bon sistema de so.

Hi ha molta música, i és aquí on la pel·lícula brilla més. He gaudit molt de la recreació de concerts i videoclips, i també dels seus rodatges. La selecció musical és impecable, i les seqüències reflecteixen el valor de producció de la pel·lícula. Si alguns números s’allarguen una mica massa, se li perdona fàcilment: es recrea en les inquietants actuacions de Jaafar Jackson, en el vestuari. La pel·lícula s’inclina clarament cap a la música de Jackson, un gran número rere l’altre, i s’allunya del seu comportament personal, de vegades estrany. És el més semblant que podem veure avui a un concert de Michael Jackson: una festa de celebració de la seva música.

El pare és l’única font de drama i conflicte real de la pel·lícula. Tot hi gira al voltant: un maltractador que és, alhora, el nucli emocional del relat. És ell qui queda malament, no Michael, que estimava profundament la seva família.

El focus és clarament la vida professional. De la personal només veiem petites pinzellades que ajuden a entendre’l una mica. Pot resultar superficial, però és impossible saber realment què sentia i què pensava Michael Jackson; com a molt, això només ho pot saber la seva mare. La pel·lícula fuig de qualsevol morbositat.

Michael se situa en la mateixa línia de Bohemian Rhapsody, sobretot en la recreació dels concerts: terreny convencional, amable, de bon rotllo. Té capa de Hollywood, però és el que vol ser, i no s’amaga.

La pel·lícula és molt entretinguda. Dues hores que es fan curtes, i surts amb ganes de veure’n més i voler més de tot això, tot i que el que ve després, per força, ja serà menys alegre. Està per veure si funcionarà amb el mateix públic quan el to canviï, tot i que la intenció declarada és defensar Jackson de les acusacions.

Michael no vol ni pretén ser la pel·lícula fosca i morbosa que alguns volien veure. I com tota pel·lícula, cal valorar-la pel que és, no per la pel·lícula que un volia que es fes, i com a tal, l’objectiu s’assoleix amb escreix.

Es parla molt d’Elvis de Baz Luhrmann i de Priscilla de Sofia Coppola en aquest context, però no hi ha color en criteris purament cinematogràfics sobre quina és millor. Una biografia més fosca no significa, per se, una millor pel·lícula.

Michael és una pel·lícula dedicada als fans. No intenta ser realista ni mostrar tots els detalls, a diferència de Rocketman o Better Man, fetes amb artistes vius que han estat sincers i s’han obert als fans, però que també s’han pres moltes llicències.

Michael és una celebració vibrant, musical i emocionant de l’ascens d’un dels artistes més grans de la història, servida amb una producció impecable i una interpretació central que ratlla el prodigi.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.