Si la primera aventura cinematogràfica de Mario va funcionar perquè traslladava amb fidelitat l’esperit dels videojocs a la gran pantalla, aquesta seqüela segueix exactament el mateix camí. De fet, bona part del que vaig escriure en la crítica de la primera pel·lícula es podria aplicar aquí, tant pel que fa als encerts com als defectes.
Quan Bowser Jr. allibera el seu pare i posa en marxa un pla per conquerir la galàxia, Mario, Luigi, Peach, Toad i Yoshi s’uneixen a la misteriosa Rosalina en una aventura intergalàctica.
L’aspecte més destacat torna a ser, sens dubte, el visual. La pel·lícula és una explosió de color, amb una animació excel·lent, textures molt treballades i una recreació del món de Mario que sembla extreta directament dels videojocs. És impossible no apreciar l’afecte i el respecte que l’equip d’animació ha posat en cada escenari, criatura i detall.
Ara bé, el guió continua sent el punt més feble. Com passa sovint amb les produccions d’Illumination, la història és molt simple i serveix principalment d’excusa per anar encadenant situacions, persecucions i escenes d’acció. La sensació és la d’un «passa pantalles» constant, molt fidel a la filosofia dels videojocs de Mario, però que deixa poc espai perquè els personatges respirin o evolucionin.
Cal tenir present, però, quin és el públic al qual va dirigida la pel·lícula. Està pensada sobretot per a la mainada i, al mateix temps, per als adults que han crescut jugant a Mario. En aquest sentit, compleix perfectament la seva funció. Amb una durada de poc més d’hora i mitja, manté un ritme molt àgil i evita fer-se pesada. Això sí, qui busqui una lectura més profunda o aquella doble capa emocional pròpia de Pixar no la trobarà.
Una de les virtuts és que desprèn amor pels videojocs. Les referències són constants, la nostàlgia està molt ben dosificada i es nota que els creadors coneixen perfectament aquest univers. A més, aquesta vegada sembla que la voluntat no és només explicar una nova aventura, sinó començar a construir un univers cinematogràfic més ampli al voltant de Mario i tots els seus personatges.
Aquesta expansió, però, també té conseqüències negatives. Hi ha tants personatges que, en alguns moments, el mateix Mario sembla gairebé un secundari dins de la seva pròpia pel·lícula. Tant ell com Luigi continuen estant poc desenvolupats, mentre que és Peach qui acaba tenint alguns dels moments més interessants gràcies al seu procés d’autodescobriment.
Pel que fa a l’humor, també fa un petit pas enrere respecte a la primera entrega. Continua sent una pel·lícula divertida, però li falta aquell moment realment memorable que tothom recorda en sortir del cinema, com va ser la cançó «Peaches» de la primera.
En definitiva, és una seqüela continuista que repeteix pràcticament la mateixa fórmula. No arrisca gaire, però tampoc ho necessita. Funciona perquè ofereix exactament allò que promet: un entreteniment lleuger, ple de comèdia, espectacular visualment i carregat de referències que faran somriure els fans de Mario. I, vist l’èxit d’aquesta fórmula, tot apunta que una tercera pel·lícula seguirà el mateix camí.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
