Després de més de quinze anys sense dirigir una pel·lícula de terror pura, Sam Raimi torna al gènere amb Send Help, una proposta que confirma que continua sent un dels cineastes més personals i reconeixibles de Hollywood. No és només una nova incursió en el terror: és una celebració de totes les obsessions que han definit la seva carrera.

Send Help és, per damunt de tot, una pel·lícula tremendament divertida. Té ritme, imaginació i una energia que fa que les gairebé dues hores passin volant. Raimi no busca reinventar res ni construir un drama de supervivència realista; el que vol és oferir espectacle, diversió i una muntanya russa d’emocions. I ho aconsegueix.

Des del primer moment es nota la mà del director. Els moviments de càmera impossibles, els primers plans exagerats, l’humor físic, el gust pel grotesc i la violència passada de voltes. La pel·lícula està plena de sang, vòmit, mocs i tota mena de fluids corporals que Raimi converteix en eines còmiques i terrorífiques al mateix temps. És impossible no pensar en Drag Me to Hell, probablement la seva obra més propera en esperit, però també hi trobem ecos de Nàufrag i Misery, influències que el mateix director ha reconegut.

Un dels grans encerts és la barreja constant de gèneres. La història comença amb una premissa aparentment senzilla, però aviat es converteix en una combinació de comèdia negra, terror, thriller psicològic i supervivència. El guió està clarament al servei de l’entreteniment i no té por d’abraçar els excessos. Quan sembla que ja saps cap on anirà la història, Raimi i els guionistes troben una nova manera de sorprendre l’espectador.

També cal destacar la feina dels seus dos protagonistes. Rachel McAdams ofereix probablement una de les interpretacions més entregades de la seva carrera. L’actriu es llança de cap a totes les exigències físiques i emocionals del paper i demostra una vegada més la seva enorme versatilitat. Al seu costat, Dylan O’Brien respon amb una interpretació igualment intensa. La química entre tots dos és extraordinària i sosté bona part de la pel·lícula.

La violència és brutal, però també enormement creativa. L’aïllament dels personatges en una illa obliga la pel·lícula a buscar formes imaginatives de generar conflicte i acció. Sense les armes convencionals dels thrillers habituals, Raimi converteix l’entorn en una font inesgotable de perills, trampes i situacions cada vegada més absurdes i espectaculars. Aquesta inventiva és una de les grans virtuts del film.

La banda sonora de Danny Elfman contribueix decisivament a crear l’atmosfera adequada. És una nova col·laboració reeixida entre dos artistes que es coneixen perfectament.

El més admirable de Send Help és que Raimi no intenta adaptar-se a les tendències actuals. Continua fent cinema exactament com li agrada fer-lo. Es nota que és una pel·lícula concebuda per ser vista en una sala plena de gent, compartint rialles, sobresalts i crits.

Potser no serà una pel·lícula per a tothom. El seu humor, la seva violència exagerada i el seu to canviant poden desconcertar alguns espectadors. Però els fans de Sam Raimi hi trobaran exactament allò que esperen: imaginació desfermada, humor macabre, personatges al límit i una posada en escena que només ell sap oferir.

Si us agrada el cinema de Raimi, probablement sortireu de la sala amb un somriure d’orella a orella.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.