Dirigida per Chloé Zhao, Hamnet és una obra profundament íntima i emocional que explora l’amor, la pèrdua i el dol des d’una mirada delicada però devastadora. A partir de la novel·la de Maggie O’Farrell, la pel·lícula construeix un relat ficcionat que especula sobre l’origen d’una de les tragèdies més icòniques de William Shakespeare: Hamlet.

Zhao opta per una adaptació lineal, a diferència de l’estructura del llibre, fet que dona una claredat narrativa que potencia el pes emocional de la història. El film es converteix així en una reflexió sobre com l’art pot néixer del dolor, sobre com els artistes canalitzen el patiment fins a transformar-lo en una experiència compartida i universal. La protagonista és Agnes, casada amb William Shakespeare amb qui tindrà tres fills. La pel·lícula explora la relació familiar i no entra en ser una narració enciclopèdica.

Visualment, Zhao aposta per una estètica naturalista d’una bellesa colpidora. La connexió amb la natura és constant, i moments com el forat al bosc sota les arrels d’un arbre o la relació especial d’Agnes amb el seu falcó aporten una dimensió gairebé espiritual al relat. També hi ha un ús simbòlic del color, especialment el vermell en el vestuari d’Agnes, que reforça el seu món emocional i interior.

Les interpretacions són un dels grans pilars del film. Jessie Buckley està absolutament sensacional, especialment en l’escena més dramàtica, on expressa el dolor amb un crit ofegat que trenca qualsevol barrera entre espectador i personatge. Paul Mescal, per la seva banda, construeix un personatge contingut, marcat pel silenci i la incapacitat de gestionar el dol. També destaca la presència de Noah Jupe, que interpreta l’actor que dona vida a Hamlet dins la ficció, mentre que el seu germà Jacobi encarna el petit Hamnet, creant un vincle metaemocional que reforça el clímax final.

La relació inicial entre els protagonistes captura amb precisió la intensitat, gairebé intoxicant, de l’enamorament, fent que la posterior tragèdia sigui encara més punyent. Però és en el tram final on la pel·lícula assoleix la seva màxima potència: durant la representació teatral de Hamlet, el dolor personal es transforma en art, i una tragèdia aparentment absurda es converteix en una obra capaç de commoure generacions.

El moment de l’estesa de mans és, sens dubte, el punt àlgid del film. Un instant carregat d’una força emocional extraordinària, que posa la pell de gallina i transcendeix la pantalla. Aquí, Zhao aconsegueix capturar exactament allò que ha fet Hamlet immortal: la capacitat de convertir el dolor humà en una experiència universal.

Hamnet aconsegueix que les emocions que van fer que Hamlet fos tan captivadora durant segles arribin a l’espectador modern amb el mateix nivell de força que representa en el seu final, tal com va ser aleshores.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.