Zach Cregger va irrompre amb força en el terror amb Barbarian a finals de 2022. Weapons és un pas endavant en la seva carrera, demostrant que allò que va aconseguir a Barbarian no va ser casualitat, sinó un talent consolidat, ja que aquí presenta una obra més sòlida i madura. Amb aquestes dues pel·lícules, Cregger ha demostrat tenir una veu pròpia dins del gènere, cosa molt difícil avui dia, quan abunden propostes similars i insípides. Weapons és divertida, misteriosa, t’atrapa. És evident que no està feta per a tots els paladars, i precisament això confirma que estem davant d’alguna cosa diferent i que val la pena.

Que Cregger provingui de la comèdia és una dada a tenir molt present. Si heu vist Barbarian, ja us podeu imaginar per on va. Tot i que planteja una història dramàtica i dura, com la desaparició d’un grapat de nens i nenes d’un poble i el seu impacte en les famílies i la comunitat, la barreja amb altres gèneres enriqueix aquest thriller de terror. Hi afegeix suspens, terror i fins i tot comèdia negra en un moment que fa venir ganes d’aixecar-se de la butaca i aplaudir.

A Weapons hi ressonen moltes influències, des de Gone Girl de David Fincher, que, per cert, va assessorar Cregger en aquesta proposta, fins a Longlegs, amb un paral·lelisme evident entre el personatge de Nicolas Cage i el que aquí interpreta Amy Madigan.

Una de les virtuts més estimulants del film és la presentació coral de la història, inspirada en Magnolia. La trama comença des del punt de vista de Justine, una mestra de primària a qui han desaparegut tots els alumnes de la classe excepte un, continua amb Archer, un pare desesperat, Paul, un policia que no segueix les normes, James, un sense sostre drogoaddicte, Marcus, el director de l’escola, i finalitza amb Alex, l’únic nen que no ha desaparegut.

La narració es va teixint amb les trames d’aquests personatges que s’entrellacen i es barregen. Cregger té una habilitat magnífica per narrar així sense que resulti repetitiu. Ho podria haver fet de manera lineal, però optar per aquesta estructura li ha sortit bé, perquè enganxa, funciona i no avorreix, com ja va fer Tarantino a Pulp Fiction. Cada història acaba amb un cliffhanger, i en la següent rebem respostes alhora que la trama global avança.

El guió és una autèntica meravella. La narrativa podria haver estat un artifici, però en mans de Cregger té sentit i provoca la tensió i el terror que vol transmetre a l’espectador. A més, incorpora girs tan ben trobats com els que ja va demostrar a Barbarian.

El repartiment és esplèndid. Julia Garner es consolida com a estrella amb el paper d’una mestra entregada als seus alumnes, convertida en boc expiatori del poble quan desapareixen els nens de la seva classe. Aquest pes la porta a recórrer a velles addiccions i a relacions tòxiques que sap que hauria d’evitar. El veterà Josh Brolin aporta la mirada dels pares, encarnant un home que, davant la inacció policial, decideix investigar pel seu compte.

La pel·lícula està plena d’imatges inquietants, com la fugida nocturna dels nens amb els braços oberts, movent-se a gran velocitat, o aquella arma dibuixada al cel que veu un dels protagonistes. Tot plegat evoca la idea que l’origen de la tragèdia podria haver estat un tiroteig escolar.

Sobre el final, no en faré espòilers, però és glòria pura. El millor final que veurem aquest any, valent, atípic i amb una abraçada a la comèdia negra que capgira el thriller a l’estil Fincher, ja trencat amb l’entrada en escena de Gladys, i que evoluciona en un crescendo magnífic. Gladys sembla sortida d’un conte de fades sinistre.

Weapons és, per mi, la pel·lícula de terror de l’any i compta amb una fotografia espectacular, sobretot en les escenes nocturnes. Weapons és una pel·lícula impactant, i Zach Cregger es consolida com un dels directors més originals del terror actual, que posa per davant de tot una idea clara i una manera pròpia d’explicar-la.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.