Spike Lee ha dirigit aquest thriller basat en fets reals que ens narra la història de Ron Stallworth, un detectiu afroamericà de Colorado que en 1978 va descobrir un anunci en un diari local en què el Ku Klux Klan cercava nous membres. Aquest, envalentit, va trucar-hi, fent-se passar per blanc i finalment va aconseguir fer-se’n membre. Stallworth va portar a terme tota una sèrie d’estratègies per fer-se passar per un supremacista, inclús, en les reunions presencials, enviava a un company policia blanc que es feia passar per ell.
Puc afirmar amb rotunditat que aquesta és la millor pel·lícula d’Spike Lee en què, tot i narrar uns fets de fa 40 anys, la temàtica està més d’actualitat que mai, no només als Estats Units. L’auge de partits i polítics d’extrema dreta al món és una situació que ens hauria de preocupar a tots. El pitjor és que molts d’aquests arriben ara en situacions de poder.
La pel·lícula té un to de mitja comèdia, però deixa anar veritats en mig d’alguns riures i situacions còmiques. El fet de retratar als supremacistes com a molt estúpids que són, per no dir una altra cosa, no deixa de convertir-los en gent molt perillosa. L’epíleg de la pel·lícula ens mostra documents reals i ens deixa absolutament fets pols. El to de la pel·lícula canvia radicalment en aquests instants finals i el riure se’ns glaça de cop.
Infiltrado en el KKKlan també ens ha permès fer un magnífic descobriment, concretament el de John David Washington, qui interpreta a Ron Stallworth i és fill de l’actor Denzel Washington. L’actor es mostra espontani i divertit, i clava el paper d’aquest policia que ha de conviure entre el racisme d’alguns companys i la defensa dels drets humans dels afroamericans. Al seu cantó, un encertadíssim Adam Driver, el seu company jueu no practicant, que també viurà el racisme de prop per la seva condició. Sobre aquest personatge es posa l’accent en què és un jueu que no ha adoptat la cultura i religió jueva, i que no obstant això, se l’ataca igual com si fos un jueu practicant.
La pel·lícula creix en tots sentits a mesura que avança el metratge, essent la darrera hora absolutament magistral.
En aquesta ocasió, Spike Lee no només ens dona un missatge necessari d’empoderament, en aquest cas de la societat afroamericana, sinó també una defensa aferrissada dels drets humans, i ho fa de manera molt entretinguda.
Infiltrado en el KKKlan denuncia les injustícies del món, així que no hauria d’estranyar a ningú que en la presentació de la pel·lícula a Madrid, Spike Lee fes una defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que no ha fet cap director de cinema espanyol, els quals no tenen inconvenient és fer segons quines reivindicacions de drets als Goya i d’altres prefereixen aparcar-les.
Infiltrados en el KKKlan és una pel·lícula implacable en el seu missatge i al mateix temps de ritme trepidant i entretingudíssima. La direcció d’Spike Lee és molt acurada i posa especial èmfasi en els actors, sobretot en la relació entre els dos Ron Stallworth, i en el to de comèdia negra i hilarant.
