Els germans Philippou es van fer un nom fa un parell d’anys amb Talk to Me, una de les millors propostes de terror del 2023. Per aquest motiu, estàvem molt pendents del seu nou projecte, Bring Her Back.
Si una cosa queda clara en aquesta segona pel·lícula és que manté algunes constants respecte a l’anterior, com la manera d’entendre el terror com una experiència pertorbadora, fugint dels recursos més fàcils com els efectes sonors o els jump scares. És un tipus de terror que et deixa tocat, que et persegueix quan arribes a casa. Més enllà d’això, Bring Her Back presenta un guió inferior al de Talk to Me, amb diversos problemes i conveniències narratives. El ritme també resulta irregular, allargant massa el primer terç, que es fa lent.
La història gira al voltant de dos germanastres adolescents que han quedat orfes després que el pare morís en un accident domèstic. El gran només té tres setmanes abans de fer els divuit anys i, per tant, encara no pot fer-se càrrec legalment de la germana petita. Tots dos són enviats a la casa d’acollida d’una dona que va perdre la seva filla en una piscina del jardí. Aquesta dona haurà d’avaluar si l’adolescent està capacitat per fer-se’n càrrec. A la casa també hi viu un altre nen, mut, que des del principi ja veus que no rutlla del tot. No triguem a descobrir que aquesta dona està profundament pertorbada, cosa que es manifesta tant en el seu comportament com en unes cintes de vídeo amb rituals satànics.
Un dels aspectes que més m’ha agradat de la pel·lícula és el repartiment. D’una banda, tenim Sally Hawkins, que fa només quatre dies vèiem com a mare adoptiva de l’osset Paddington, i veure el que fa aquí m’ha deixat absolutament pertorbat. L’actriu està fabulosa, i la pel·lícula sense ella no tindria la mateixa força. L’altre gran protagonista és Billy Barratt, un jove actor anglès de només divuit anys que es guanya el públic amb facilitat.
El gran problema de la pel·lícula és el guió, que és fluix. És el típic cas que necessitava una reescriptura, perquè a la mínima que t’atures a pensar, tot resulta massa convenient. És cert que el drama familiar està ben explicat i entenc que és l’eix central del film, però la part sobrenatural és feble. No hi ha unes regles clares, a diferència del que passava a Talk to Me, i això juga massa a favor dels guionistes, que poden fer el que vulguin segons els convingui. Que el drama familiar sigui el més important no vol dir que puguis descuidar la resta, i menys si t’estàs venent com una pel·lícula de terror. En cap moment s’explica res del nen que viu a la casa, ni de la cinta de vídeo.
En alguns moments també resulta massa previsible i amb poques sorpreses. El que et manté enganxat a la pantalla és el ritme, el repartiment i la tensió, més que no pas el misteri o els girs.
Tot i això, m’ha agradat molt com s’exposa el drama familiar i com es tracta el tema del dol. Ens trobem davant de personatges que han perdut familiars molt propers, i la pel·lícula ens mostra com cadascun d’ells ha gestionat aquesta pèrdua i com l’ha afectat.
Els germans Philippou busquen incomodar l’espectador i fer-lo sentir que vol marxar del lloc on la pel·lícula l’ha portat. I això ho aconsegueixen. Un altre aspecte destacable són les escenes gore: no escatimen en sang, en fer-te venir esgarrifances i en oferir moments fastigosos i molt desagradables.
Bring Her Back és una bona pel·lícula de terror que fuig del model més comercial. La història és potent, però el guió és massa evident i massa còmode; calia donar-li un parell de voltes més. Sense arribar al nivell de Talk to Me, com a proposta angoixant poques n’hi haurà aquest any que la superin. No et deixa respirar. Només hi ha una pausa emocional en el moment entre germans a la parada del bus, al començament. A partir d’aquí, ni un segon de descans.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
