Després d’anys d’intents fallits i adaptacions desiguals, Marvel per fi ha trobat la fórmula per portar Els Quatre Fantàstics al cinema com es mereixen. Aquesta nova entrega no només millora,i amb escreix, les versions anteriors (la producció de Corman, els films de Tim Story i l’intent de Josh Trank), sinó que representa un punt d’inflexió positiu per a la nova etapa de l’Univers Cinematogràfic Marvel. Si Thunderbolts va assentar les bases, Fantastic Four: FirtsSteps hi posa el cor.
The Fantastic Four: First Steps se sent com una pel·lícula de la Fase 1 de Marvel Studios, i ho dic amb tota la connotació positiva, més preocupada pels personatges que no pas en CGI, tot i que també té CGI que és molt bo i que poques pegues li podem posar.
La novetat en aquesta història és que el grup de superherois en aquesta ocasió són una família. Només ho havíem vist en Els increïbles que s’inspirava precisament en Els Quatre Fantàstics. La família serà el gran conflicte amb el qual s’hauran d’enfrontar els personatges, contraposant-ho amb la responsabilitat com a superherois.
La pel·lícula brilla tant en el seu to com en la seva execució. Amb una barreja ben mesurada d’humor, drama i escenes èpiques, aconsegueix captivar des del primer moment. L’inici, amb un muntatge en forma de reportatge televisiu que resumeix els primers quatre anys del grup, és senzillament espectacular. És una aposta intel·ligent: no veiem la transformació, però la narrativa guanya en ritme i originalitat. Aquest inici és el millor de la pel·lícula i potser els millors 10 primers minuts de tot l’MCU.
El to optimista, gairebé idealista, recorda per moments a Superman, concretament al de James Gunn. Però mentre aquella explorava la paternitat, aquesta aposta per la maternitat com a eix temàtic. El tema dels fills hi és present de principi a fi, conferint al relat una profunditat emocional inusual dins del gènere superheroic.
Visualment, és un homenatge declarat a Jack Kirby, amb una estètica retrofuturista que beu de les dècades dels cinquanta i seixanta, plena de referències a Els Jetson, Tomorrowland i Els Increïbles. Aquesta ambientació aporta un encant singular que corre el risc de diluir-se si els personatges s’integren massa en el MCU principal. Seria una llàstima perdre aquest estil visual tan ric que beu de Jack Kirby, fins ara injustament eclipsat al Marvel cinematogràfic per la figura de Stan Lee.
El repartiment compleix amb nota. Vanessa Kirby és, sens dubte, la més destacada, amb una interpretació poderosa i matisada. Ella és l’MVP del grup. Pedro Pascal, tot i allunyar-se físicament del Reed Richards dels còmics, aporta carisma i proximitat. El bigoti potser hauria estat prescindible, però entenem la voluntat de fer-lo immediatament reconeixible pel gran públic. El seu personatge mostra un equilibri entre el científic que li costa expressar-se emocionalment i l’home de família. Joseph Quinn encaixa bé tot i les modificacions del personatge, que no és el seductor eixelebrat que sovint han retratat els còmics. Finalment, Ebon Moss-Bachrach, malgrat tenir poc temps físicament com a Ben en pantalla, ofereix una Cosa molt convincent gràcies a un treball de CGI excel·lent i una veu que conserva la seva humanitat. Silver Surfer (Julia Garner), ara en versió femenina, sorprèn per la seva presència visual i el detall dels efectes digitals. Aquesta una versió diferent del personatge que pren totalment sentit en la narrativa i que no és pas un canvi de sexe que respongui a motius empresarials. Pel que fa a Galactus, destaca la veu impressionat de Ralph Inneson. També hi trobem a Natasha Lyonne, que la seva presència se’ns ha fet curta, Hagués anat molt bé per explorar més en drama de Ben, que s’insinua, però que no hi aprofundeix.
La pel·lícula és una filigrana, no només en el disseny de producció retrofuturista, sinó també en el vestuari, que traspassa la personalitat dels personatges en la seva identitat civil.
La direcció sap donar espai als personatges i als moments íntims, cosa que permet que el drama flueixi amb naturalitat. Els efectes pràctics conviuen molt bé amb el CGI, reforçant la credibilitat d’aquest món de ciència-ficció ple de gadgets, naus i paisatges impossibles. Galactus, en la seva aparició, és realment aterridor, com calia esperar. L’encarregat de la direcció ha estat Matt Shackman, un director televisiu que debuta en el cinema en aquesta pel·lícula, després d’haver dirigit WandaVision per Marvel Studios. Shackman ha fet una feina excel·lent.
A diferència de les darreres pel·lícules de Marvel, pots entrar aquí sense haver vist res de l’anterior, el mateix que passava a Superman, tot i que l’entrada en aquest món és molt més suau que en la de James Gunn.
El guió equilibra perfectament el drama amb moment còmics i familiars. Sue és la que té els millors moments de la pel·lícula, com el discurs que fa davant la gent o en la batalla final. Al mateix temps és equilibrada donant a cada personatge moments de glòria.
Amb una durada que no arriba a les dues hores, la pel·lícula és àgil però no superficial. I per si no n’hi hagués prou, la banda sonora arrodoneix l’experiència, amb un sentit de l’èpica que ens recorda que som davant d’una pel·lícula de veritat. Michael Giacchino fa un dels millors treballs de la seva carrera.
El final acaba essent una sorpresa tenint en compte el que semblava que ens anticipaven els postcrèdits de Thunderbolts. En aquesta tenim una escena entre crèdits que anticipa Avengers: Doomsday, que és on veurem aquests personatges a continuació.
En definitiva, Fantastic Four: First Steps és molt més que un reinici: és la pel·lícula que Marvel necessitava per recuperar el pols creatiu. Homenatge, renovació i emoció en una sola proposta. Un retorn brillant als orígens amb una mirada cap al futur.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
