Els joveníssims actors Finn Wolfhard i Billy Bryk també tenen inquietuds darrere la càmera. Bryk va participar en un curt dirigit per Wolfhard i, junts com a intèrprets, han coincidit a When You Finish Saving the World, Ghostbusters: Afterlife i Saturday Night. En resum, són dos amics i actors amb ganes d’explorar el món de la direcció. De fet, el seu pròxim projecte serà el remake d’Idle Hands, estrenada aquí com El diablo metió la mano.
Hell of a Summer és una paròdia de Divendres 13 i del gènere slasher en general, adreçada sobretot al públic adolescent. Com a slasher, però, resulta massa curta, malgrat comptar amb un repartiment que hi posa voluntat i energia.
La trama gira al voltant de Jason (Fred Hechinger), un jove de vint-i-quatre anys que continua treballant com a monitor en un campament d’estiu i que té por d’afrontar una nova etapa de la seva vida, ja que aquell espai és el seu refugi. Abans que arribin els infants, els monitors es reuneixen per organitzar-se. Però els dies previs, que haurien de ser de diversió, es veuen truncats quan apareix un assassí emmascarat que comença a eliminar-los un per un.
El guió no destaca per la innovació en els personatges, que responen a arquetips més que coneguts: la parella de millors amics, la noia espiritual, la influencer pròpia dels nostres temps, la gòtica, l’artista, la solitària i així successivament.
La pel·lícula dedica massa temps a la comèdia juvenil, fins al punt que, passada mitja hora, gairebé oblides que hauria de ser un slasher. No és que l’humor no funcioni, però no és el que esperes d’un film titulat Hell of a Summer. La barreja de tons no flueix de manera natural i acaba grinyolant.
El que hauria de ser el gran atractiu del film —les escenes de terror— queda desdibuixat. La pel·lícula abusa del recurs de mostrar les morts fora de càmera, quan hauria de fer just el contrari. La direcció connecta amb el públic jove gràcies a un estil àgil i ple d’estímuls ràpids, i en aquest sentit funciona. Però aplicar aquest mateix enfocament a les escenes de terror fa que no generin tensió. L’anticipació, clau del gènere, no té cap efecte, tot i la presència d’un assassí que mata els monitors.
Pel que fa als personatges, el més interessant és el viatge de Jason i el seu intent de connectar amb el personatge d’Abby Quinn. Wolfhard i Bryk interpreten dos amics amb una química palpable. El paper de Bryk és el del típic fanfarró que no calla mai, però que acaba resultant entranyable. La resta de personatges passen sense deixar gaire empremta.
Hell of a Summer no aporta res de nou al gènere i difícilment atraparà els espectadors habituals dels slashers. En canvi, pot tenir cert atractiu per al públic adolescent que s’hi acosti buscant una comèdia juvenil. La inexperiència dels directors fa que cometin errors, però dels errors s’aprèn. El que no es pot negar és que aquesta parella d’actors i amics té inquietuds creatives i moltes ganes de provar coses noves. En aquest sentit, endavant: tot forma part del procés d’aprenentatge.
