L’actor Kyle Mooney (Brigsby Bear) debuta en la direcció amb una pel·lícula apocalíptica i nostàlgica dels anys noranta que, en cap moment, aporta res més que un somriure en recordar com eren Internet i la informàtica el 1999.
Recordeu allò que es va anomenar “l’efecte 2000”? El canvi de 99 a 00 havia de buidar els comptes bancaris i fer que tots els ordinadors del món deixessin de funcionar perquè es tornarien bojos. Evidentment, com passa amb totes les conspiracions, no va passar res del que s’augurava i el món va continuar igual. Però què hauria passat si l’efecte 2000 s’hagués produït i les màquines que normalment fem servir s’haguessin girat contra nosaltres i haguessin començat a matar-nos? Doncs això és exactament el que proposa la pel·lícula.
El film està dividit en dues parts. La primera, curta , peròque es fa eterna, ens mostra els moments previs a l’apocalipsi. La segona, que ocupa l’hora restant, segueix els protagonistes mentre moren o sobreviuen en aquesta rebel·lió de les màquines, alhora que intenten salvar el món.
Cada part té els seus problemes. La primera és terriblement avorrida i poc interessant: una comèdia adolescent mal executada. Segueix dos nerds, interpretats per Jaeden Martell i Julian Dennison. El primer està enamorat d’una de les noies més populars de l’institut i vol confessar-s’hi. Per aconseguir-ho, els dos amics es colen a la festa de Cap d’Any.
La segona part és la que dona sentit a la pel·lícula. La narració mostra com les màquines comencen a matar gent i ens presenta la situació mundial des del punt de vista d’aquests adolescents, que van caient un a un com si fos un slasher. Aquí la pel·lícula recorda a Maximum Overdrive de Stephen King. Descobrim mil maneres “divertides” de morir a mans de qualsevol electrodomèstic, i és en aquestes escenes d’assassinats on Y2K aconsegueix brillar una mica.
Abans de continuar amb la lluita, la trama es detura quan els protagonistes es troben amb un grup de joves que viuen en una fàbrica als afores del poble i que rebutgen qualsevol tecnologia. No em direu que no és el pitjor lloc per refugiar-se en un món on qualsevol microones et pot matar.
Però, malauradament, fora de la nostàlgia, res funciona. Els gags no tenen gràcia i els personatges tampoc. EEspecialment, el de Dennison, que resulta insuportable fins al punt de fer-te plantejar abandonar la sala. Ja va espatllar part de la diversió de Deadpool 2 i aquí és una autèntica amenaça per a la integritat de la pel·lícula.
Un detall curiós és l’aparició d’Alicia Silverstone en el paper de mare de Jaeden Martell: una icona adolescent dels noranta que havia robat el cor a molts. La coprotagonista és Rachel Zegler, que des de West Side Story no ha parat de treballar. Tot i això, la química amb Martell és inexistent. Encara que tots dos actors fan una bona feina, la història d’amor és inconsistente.
El millor que ofereix el film és la nostàlgia dels noranta, però tampoc resulta orgànica ni aporta res a la trama. És un reclam que només farà gràcia als qui vam viure l’època dels Tamagotchis, els xats d’AIM i les nits universitàries de dijous ballant èxits com el Tubthumping de Chumbawamba.
Y2K, sobre el paper, podia haver estat una gran pel·lícula. Però no executa bé cap de les seves bones idees. El missatge sobre l’addicció o la dependència tecnològica no és nou, i la manera d’explicar-ho tampoc aporta res d’original. Un altre producte adolescent d’A24 que vol semblar superior a la resta i que, com Bodies Bodies Bodies, acaba enfonsant-se en la mediocritat.
