Dan Trachtenberg va entrar com un coet a la saga Predator amb Prey, una pel·lícula que es va estrenar directament a plataforma i que va ser abraçada tant per la crítica com pel públic. Trachtenberg va aconseguir donar nova vida a una franquícia secundària dins del catàleg de Fox, que havia fracassat en els diferents intents de reflotar-la: el 2010 amb Predators i el 2018 amb The Predator.
Ara, Trachtenberg ha tingut carta blanca i estrenarà aquest novembre, en sales, Predator: Badlands, una nova entrega de la saga, tot i que no és una seqüela directa de Prey. Entre Prey i Badlands, Trachtenberg s’ha fet càrrec d’un projecte secret que es va anunciar només dos mesos abans de la seva estrena: una pel·lícula d’animació, la primera de la franquícia.
Predator: Killers of Killers és, en part, una pel·lícula antològica en què veiem els Predators en diferents moments de la història de la Terra, sempre a la recerca de rivals dignes d’enfrontar-s’hi. Es tracta de tres fragments d’uns vint minuts de durada, en què els Predators s’enfronten a la guerrera víking Ursa, a Escandinàvia l’any 841; als germans Kamakami, durant el Japó feudal, i a Torres, un jove pilot durant la Segona Guerra Mundial. La història conclou en un tercer acte del qual no explicaré res, perquè qualsevol cosa seria un espòiler.
Cada història s’endinsa en la cultura de cada personatge i en com aquests s’enfronten al llegat i a la violència.
Tot i que Predator: Killers of Killers pugui semblar força desconnectada de la saga, no ho està gens. Al contrari, no només fa servir tota la mitologia que coneixem, sinó que l’amplia.
Trachtenberg no ha estat sol en aquest projecte: ha comptat amb Josh Wassung i Micho Rutare en la direcció i el guió.
Tot i ser una cinta d’animació, no ens hem de confondre pensant que és un producte per a la mainada. Tot el contrari: és una pel·lícula adulta, crua, brutal, salvatge i amb molt de gore. L’animació, tècnicament, és espectacular, ja que ha comptat amb Steven J. Meyer, animador principal d’Arcane, amb la qual comparteix molts elements estilístics. L’estudi d’animació encarregat ha estat The Third Floor, que li ha donat una estètica més pròxima a la d’un videojoc que no pas a la d’una pel·lícula de dibuixos.
L’avantatge de l’animació és que es deslliura dels límits de la imatge real, com ara els pressupostaris, i et permet fer que cada Predator sigui diferent.
Els tres fragments tenen una història pròpia abans de l’aparició del Predator: una guerrera víking immersa en una venjança, dos germans lluitant per ser l’hereu, i un jove que somia a deixar de ser mecànic per convertir-se en pilot. Al mig d’aquestes històries, irromp un Predator i ho canvia tot.
El tram final recorda poderosament Mad Max: Fury Road, una de les influències reconegudes de Trachtenberg.
La història està molt ben pensada: explora les habilitats conegudes dels Predators, adapta els estils de lluita a cada personatge, introdueix noves espècies de Predator i fa referències a les pel·lícules anteriors, cosa que ajuda a integrar la pel·lícula dins la mitologia de les entregues d’imatge real.
I sobretot, no us perdeu l’escena final, que connecta directament amb l’escena animada dels crèdits finals de Prey.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
