Ballerina

Produïda gairebé en paral·lel a la quarta part de John Wick, ens arriba aquesta pel·lícula que pretén ampliar l’univers de la saga.

La història ens presenta l’Eve Macarro, que viu sola amb el seu pare. Alguna cosa ha passat amb la mare i la germana, però no se’ns en donen gaires detalls. Una nit, el líder d’una secta els ataca: el pare mor, però aconsegueix salvar la seva filla d’acabar en mans de la secta. La jove Eve és adoptada per la Ruska Roma, l’organització a la qual pertany John Wick, per ser entrenada com a ballarina i assassina. Anys després, ja adulta, començarà a fer missions per a l’organització fins que es retrobi amb membres de la secta que va destruir la seva família. Això la durà a abandonar-ho tot i emprendre una missió de venjança.

Ballerina va de menys a més. Comença amb un pròleg gairebé de telefilm, però acaba amb un conjunt de seqüències d’acció que no tenen res a envejar a les de John Wick. Podem dividir la pel·lícula en dues parts molt diferenciades, separades per l’arribada de la protagonista a Hallstatt, el típic poble europeu idíl·lic, de muntanya i amb paisatges nevats.

La primera hora és bàsicament una història d’origen amb moments rutinaris. Barreja un desenvolupament de personatge força pobre amb escenes d’acció ben resoltes, que mostren el procés d’aprenentatge d’Eve sobre el terreny. L’acció, en aquests instants, és correcta, però tot el que veiem ja ho hem vist a la saga principal: lluites cos a cos en clubs nocturns, persecucions amb cotxes, tirotejos al Continental… Tot plegat ben fet, però sense l’impacte visceral de John Wick.

És a la segona part on la pel·lícula comença realment a brillar. Un cop centrada a Hallstatt, Eve s’enfronta a la secta, encadenant escenes d’acció amb coreografies espectaculars, tocs d’humor negre i una creativitat notable, especialment en tot el que té a veure amb el foc.

Aquesta diferència entre les dues parts podria explicar-se per les regravacions dirigides per Chad Stahelski (director de John Wick) sobre el material inicial de Len Wiseman. Tot i que no sabem qui ha dirigit exactament què, coneixent l’estil de Wiseman (Underworld) i el d’Stahelski, és fàcil fer-se una idea.

La pel·lícula brilla especialment quan entra en joc la comèdia negra: la lluita a la cuina d’un restaurant amb plats, patins de gel i fins i tot un llançaflames és un bon exemple d’enginy i estil propi.

Ana de Armas està absolutament fantàstica. Ja va destacar a l’última entrega de James Bond, i aquí demostra que pot liderar la seva pròpia franquícia d’acció amb solvència. Ballerina reivindica el paper de la dona dins del gènere d’acció amb una frase molt ben trobada: “Lluita com una noia”. Aquesta es diu en un moment en què la protagonista fracassa imitant tècniques de lluita masculines, donant un nou significat a una expressió sovint menyspreadora.

Pel que fa al repartiment, trobem Ian McShane, Ajelica Huston, Lance Reddick (en la seva darrera aparició pòstuma), Norman Reedus (que pot ser una gran incorporació a la saga) i Gabriel Byrne en un paper de dolent força arquetípic.

Ambientada entre la tercera i la quarta pel·lícula, compta amb la presència de Keanu Reeves com a John Wick. Tot i que la seva escena podria eliminar-se sense afectar la trama, acaba encaixant de manera orgànica gràcies a la decisió de Stahelski, que al principi era reticent a incloure-la.

No espereu que aquesta pel·lícula ampliï el lore de la saga: no és el seu objectiu. Es mou dins les regles establertes per les quatre pel·lícules anteriors i fa servir secundaris coneguts per connectar amb l’univers Wick.

Malgrat les diverses veus creatives implicades, Ballerina funciona. De fet, és potser la pel·lícula amb més trama de tota la saga després de la primera, que continua sent la millor. Tot i un inici vacil·lant, la segona meitat és una mostra sòlida del segell John Wick. Ballerina i Ana de Armas tenen futur en aquesta franquícia.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Snack Shack

La nostàlgia s’ha convertit en un element clau en l’època cinematogràfica actual, especialment la dels vuitanta. Però què passa amb els que vam viure la

Cold Storage

En una època en què moltes produccions de terror intenten ser transcendentals o reinventar el gènere, Cold Storage opta pel camí contrari: divertir. I ho

Masters of the Universe

Hi ha pel·lícules que esperes durant mesos. Altres durant anys. I després hi ha Masters of the Universe, la pel·lícula que he esperat des que

Lee Cronin’s The Mummy

Lee Cronin s’ha convertit en un dels noms més interessants del terror contemporani. Després de donar-se a conèixer amb The Hole in the Ground, en

Ready or Not 2

L’èxit inesperat de Ready or Not feia pensar que una seqüela podia ampliar el seu univers i recuperar la barreja d’humor negre, terror i sàtira