Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt de Stephen King dels anys vuitanta, recopilat al llibre Històries fantàstiques (Skeleton Crew).
La pel·lícula ens narra la història de dos germans bessons, molt diferents entre ells. De fet, podríem dir que un és un assetjador i l’altre una víctima. Uns rols que arrosseguen tota la vida. La seva infantesa es trenca en un accident que acaba amb la mort de la seva mare soltera. De fet, un dels germans acusa l’altre d’haver fet servir una joguina: un mico que toca un tambor. La joguina havia estat propietat del seu pare. El cas és que, quan algú dona corda al mico, un cop acaba de tocar el tambor, algú, de manera aleatòria, mor de forma cruel, sanguinolenta i absurda. La pel·lícula continua vint-i-cinc anys després, amb els bessons ja grans i amb vides separades, però que acabaran units altra vegada quan un d’ells recuperi la joguina del mico.
The Monkey es mou a dues velocitats i amb tons completament diferents. Per una banda, tenim una part més dramàtica que funciona millor quan els bessons són nens que no pas adults. En aquesta part reconeixes els típics nens molt Stephen King, d’un estil semblant als que presenta a It o Stand by Me. Diuen paraulotes, són cruels, pateixen traumes i la innocència infantil no implica que siguin bones persones. Tampoc hi falta Maine. Quan són adults, es manté el to dramàtic, però no acaba de funcionar, sobretot en el terç final, arribant a avorrir en alguns moments.
Per altra banda, la pel·lícula funciona com un rellotge quan es llança decididament per la comèdia negra, negríssima. Les morts que ens presenta Perkins recorden molt a les de la saga Final Destination. Són molt elaborades i estan presentades de manera còmica i exagerada, així com molt sanguinolenta, malgrat que la major part de la sang que veiem aquí sigui digital. Segurament, l’escena de la piscina sigui la més bèstia de totes. El cas és que com més burra és la pel·lícula, millor funciona. No és una pel·lícula de terror perquè no fa por, ni ho pretén ser, ja que aposta clarament pel gore. Un gore que es manifesta esplèndidament en llocs plens d’objectes que qualsevol podria acabar utilitzant per matar algú.
El problema és que no troba equilibri entre els diferents tons i el contrast és molt gran. La part dramàtica té molts més minuts i la part de comèdia són més aviat instants d’esplendor que, malauradament, no arriben a prendre el control de la cinta.
Pel que fa al repartiment, és protagonitzada per Christian Convery quan els bessons són petits, i Theo James quan són grans. Tatiana Maslany (She-Hulk) interpreta la mare dels bessons, Adam Scott (Severance) és el pare, que treballa de pilot d’avió comercial, i Elijah Wood és el nou marit de l’exdona de Hal. Un tipus insuportable que escriu llibres de criança amb la religió com a element intrínsec i que es permet donar lliçons de paternitat a Hal, que només veu el seu fill un cop l’any. El mateix director també s’ha reservat un paper breu: el de l’oncle dels bessons.
Perkins ja ha fet servir diverses vegades un recurs que li agrada molt: la desubicació temporal. És a dir, explicar una història ambientada en el present, però que sembli que passa fa més de vint anys. Tot i que només el pròleg passa als noranta, sembla que tota la pel·lícula tingui lloc en aquella època.
Per precaució, s’ha canviat els plats per un tambor, cosa que crec que funciona millor, perquè permet jugar amb la darrera posició en què el mico es congela i tria la víctima, per donar un últim cop de tambor i iniciar els fets aleatoris que provocaran la mort d’algú en un efecte en cadena que Perkins omple d’humor negre.
Pel que fa al missatge que vol transmetre Perkins, fruit d’experiències personals amb la mort dels seus pares, és que la gent es mor i que tenim una necessitat humana d’entendre per què. No hi ha cap lògica en la rialla del mico, com tampoc al món real. Tampoc és una pel·lícula per pensar massa. De fet, quan intenta explicar massa és quan menys funciona, i com més ximpleta és, millor rutlla. Això sí, totes les escenes de mort són el millor d’una pel·lícula en què anireu combinant badalls amb riallades.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en la ressenya que li hem dedicat aquí.
